Pensaments estranys

Fa uns dies que penso coses rares, coses que no tenen ni peus ni cap, coses que el meu seny em diu que no però que el meu instint em diu que sí, fa dies que penso en tenir un altre fill. Patapam!

No entenc perquè el meu cervell m’està fent aquesta mala passada, però penso i penso i arribo a la conclusió que tal i com soc jo una vegada que deixi enrere l’etapa de bebè ja no voldré tornar enrere ni de conya! Quan el baby comenci a entendre més coses, quan jo comenci a tenir una mica més de temps per a mi, llavors no voldré tornar a començar, especialment ara que se de que va el tema.

També podria deixar les coses tal i com estan veritat? Ja que no hi ha res de dolent en tenir nomes un sol fill. Llavors, perquè crec que amb un fill només és com si em faltés alguna cosa, com si la meva família no estigues completa?

Definitivament la natura s’esta rient de mi en la meva cara, perquè jo no entenc res!

El primer bany sense plors

Ahir va passar una d'aquelles coses que creus que no passarà mai: el baby amb gairebé 15 mesos va gaudir del seu primer bany!
Fins ara el pobret meu tenia autèntic pànic a l'aigua i últimament l'hora del bany s'havia reduït a una vegada a la setmana degut a lo traumàtic de la situació, tremolava i tot... Jo havia provat de tot però res va fer que el baby li agradés l'aigua fins que ell mateix va decidir que era l'hora d'encarar al monstre.
Tot va començar fa uns dies, que ell estava rondant pel lavabo al meu costat i va descobrir l'aixeta de la banyera i lo divertit que era obrir-la i tancar-la. Jo veient el potencial de la situació, de seguida li vaig deixar boles de colors allà al costat i joguines varies, perquè ell anés investigant. Així que va estar uns dies jugant a obrir i tancar l'aixeta i a llençar joguines per veure com flotaven o com es movien en funció de si ell obria o tancava l'aigua.
Ahir quan estava omplint la banyera pel suplici setmanal, vaig tenir bons pressentiments i "volià" va passar el miracle, teníem davant nostre un baby que no intentava fugir de l'aigua i que no tremolava. Ell va estar jugant la mar de content i inclús vaig poder mullar-i el cap amb una esponja sense ni una queixa! Evidentment l'hora de sortit van ser tot plors, perquè s'ho estava passant tan bé que no volia sortir.
Que contenta estic de que el baby comenci a gaudir de l'aigua, això em fa pensar que per molt que nosaltres intentem ajudar als nostres petits a superar les pors, al final ho fan només quan ells estan preparats i que aquest moment no es pot forçar.
Ara sí que tinc ganes de que arribi l'estiu i de començar les vacances. Aquest any seran 2 setmanes a la Costa Brava i 1 a Menorca... aigua per un tuboooo! 

Farteta de l’etapa de bebè

Avui tinc un d’aquells dies que estic una mica farteta de l’etapa de bebè... Sona malament, oi? No és que vulgui fer créixer al meu fill mes ràpid del que toca, tampoc és que no estigui gaudint de cada instant amb ell, és només que tinc dies que se’m fa especialment difícil el no poder dialogar amb ell, que no entengui que se li ha de canviar al bolquer o vestir-lo cada matí sense que agafi una "rabieta "cada vegada, que no entengui que li estic fent l’esmorÇar i que per molt que plori, el faig tot lo ràpid que puc, que no entegui que no cal despertar-se plorant cada dia, que el portaré a jugar de seguida i no cal comenÇar el dia rondinant, que no entengui que ningú li vol treure les joguines, que son totes seves i que l’estaran esperant un cop li canviem el bolquer, que no entengui que podem venir al gronxador sempre que vulgui i no cal agafar la gran rabieta cada vegada que marxem, que no cal plorar cada vegada que el banyem, perque l’aigua és divertida i no fa mal, que no cal plorar perquè li ha caigut el got de l’aigua o se li ha quedat encallat el caminador, o tantes i tantes situacions durant el dia que fa que tot sigui simplement esgotador i que em fa sentir tan mala persona... perquè tot i que amb ell sempre tinc infinita paciència, després em sento culpable i malament amb mi mateixa perquè en secret dessitjo que tot aixo passi, que entengui, que es comuniqui i que creixi.

Ja camina!

El baby amb 14 mesos i mig ha fet les seves primeres passes!
El divendres estava jo estirada al sofà i el baby estava dret al meu costat amb una mà agafat al sofà i amb l'altre jugant amb un nino, de cop i volta es va allunyar un pam i es va quedar allà plantat durant uns segons, dret, quiet i mirant-me amb cara d'al·lucinat pel seu gran descobriment. No s'ho va pensar gaire perquè llavors va sortir disparat un parell o tres de passes fins que va caure.
Des de llavors, cada dia camina una estona, sempre sortint des del sofà i si cau torna cap allà per començar una altra vegada. 

Cau bastant bé, ja que sempre posa les mans o el cul segons toqui.
Jo estic una mica taquicàrdia i patint només de pensar les caigudes que vindran la veritat, però també molt emocionada i amb moltes ganes de començar aquesta nova etapa!

Happy Easter

Mona feta per la Mama Moderna i postal i cistellet fets pel baby