Amics que ara també són pares

Aquests dies que hem estat per Catalunya hem tingut l'oportunitat de quedar amb varies parelles d'amics que també han tingut canalla recentment. Fins ara no s'havien posat d'acord els astres per poder coincidir i teníem moltes ganes de veure'ls i de compartir les experiències de la nostra nova vida com a pares. 
Es molt curiós com cada parella afronta la maternitat/paternitat d'una manera molt diferent i quan ets penses que els coneixes com a amics i tens una lleugera idea del tipus de pares que poden ser, després et sorprenen amb coses ben curioses. 
Per exemple, una parella que mai es vesteix amb roba de marca i ara el bebè porta el cotxet més car del mercat i la robeta i accessoris més moderns de tots, o una altra parella que tenen un caràcter els dos super tranquil i tenen un bitxet que es passa el dia desafiant als pares sense fer ni cas del que diuen i els pares pobrets ja no saben ni què fer. 
La sorpresa que m'ha sobtat més però i de la que porto uns dies rumiant és una parella que té un bebè i des de era ben petit que surten a sopar els dos sols, deixen al bebè dies i nits amb els avis, es plantegen vacances sense el nen, tots dos van tornar a treballar ben de seguida i ho van fer de gust, creuen que l'escola bressol és una bona solució pels bebès, etc... una sèrie de coses que a mi em fa patir tan sols de pensar-hi.  
El que més m'interessa d'aquesta manera d'afrontar la paternitat és que tots es veuen feliços, els pares perquè apart de pares també poden fer altres coses i gaudir de la vida de parella, laboral, social i el bebè es veu un nen rialler, dels que s'adormen a tota arreu i no li fa cap lleig a cap braços.  
Tot això em fa pensar, sóc una mama pardilla? Estic totalment dominada per la fera lloba que es pensa que ha de protegir al seu petit de tot i de tothom? Perquè quan anem a Catalunya no deixo al meu baby amb els avis i jo aprofito per dormir migdiada, anar a la piscina o simplement estar amb el meu home?
Doncs la resposta a totes aquestes preguntes al final és ben senzilla, perquè dins el meu cor hi ha alguna cosa que em diu que he d'estar amb el meu baby, ell em necessita i jo el necessito. 
Deu ser cert això del cordó umbilical invisible i que cada mare/fill necessiten un temps diferent per anar trencant aquest lligam. En el meu cas el lligam és ben fort i de moment no tinc cap pressa (ni ganes) de perdre una cosa tan meravellosa. 
He d'admetre que quan aquests amics m'explicaven totes les coses que feien sense el bebè, per un moment vaig sentir una certa enveja de veure que ells feien sopars romàntics i viatges de nuvis, però en el meu cas no podria gaudir de cap d'aquestes coses sabent que el meu baby no està a prop meu, així que per una temporada continuaré sent la mama pardilla, la mama lloba, en definitiva continuaré escoltant el meu cor que batega fort i clar.