Porto tot el viatge d'avió de tornada pensant com escriure el cúmul de sentiments que tinc respecte de "la boda" i no se com expressar-ho perquè se m'entengui sense quedar com una mama paranoica, exagerada, inconscient o inclús mala persona. Com ja podeu imaginar la boda no va anar del tot bé.
Aniré directe al gra i us diré que el motiu de tanta mala maror ve degut a que vaig decidir marxar a mitja boda, patapaaaaam!
Era una boda de dia que va començar a la 1 del migdia, el baby es va portar com un campió durant 5 hores, va aguantar perfectament 1 hora de missa, una traca i uns tamboriners a la sortida de l'església, un pica pica de varies hores, un temps una mica estrany que tan feia calor com feia fred, gent i més gent ... però al final quan va arribar l'hora d'entaular-se per menjar i van començar les cançons d'entrada de nuvis, cançons de plats i la gent cridant, tot això ja va ser massa per ell i va agafar un disgust dels grossos. El pobre baby a aquella hora només volia una mica de tranquil·litat i acabar el dia sense mal de cap.
Jo em vaig posar molt nerviosa (m'aguantava el plor) quan vaig veure que ell estava malament i que no tenia cap intenció de millorar sinó sortíem d'allà per potes. Tota la família va intentar ajudar per tal de que ens quedéssim, em deien que podíem dinar tranquils que ells ja es quedaven amb el baby a fora, però jo en aquell moment de cansament absolut només pensava en les 2 hores i mitja de cotxe que ens quedava fins arribar a casa i ni tan sols escoltava a la gent que tenia al meu voltant. La meva fixació era acomiadar-me dels nuvis i sortir d'allà el més ràpidament possible perquè el baby tornés a estar bé una altra vegada.
En aquell moment em va semblar que actuava de manera lògica i que tothom entendria que marxéssim degut que tenim un nen molt petit, però el meu home no ho veia clar i els meus sogres tampoc.
Al dia següent vam enviar un email de disculpes als nuvis i ells ens han contestat que no passava res que entenien la situació i agraïen que haguéssim vingut.
El que passa que tot i que els nuvis no estan enfadats, això de marxar a mitja boda no queda gens bé, de fet queda fatal de cara a cordialitats familiars. Noto que el meu marit i els meus sogres estan dolguts amb mi i tot i que m'he disculpat varies vegades, crec que són d'aquelles coses que sempre es quedaran allà com una taca negre, m'enteneu?
A dia d'avui segurament hauria fet les coses d'una altra manera. Segurament hauria refusat la invitació de la boda o hauria avisat als nuvis que vindríem però que només ens quedaríem fins els pica-pica ... no se, estic una mica trista perquè tinc la sensació que he fallat al meu home i als meus sogres. Ells són unes d'aquelles persones bones que sempre volen fer-ho tot bé i quedar molt bé amb la gent i crec que consideren que els hi vaig fer un lleig que ja està fet i que no es pot arreglar de cap manera.
En fi, necessitava desfogar-me una mica, perquè cada vegada que penso en el tema em poso trista i tinc una mescla de sensacions molt estranya, per una banda em sap molt de greu tot el tema ja que jo no volia ofendre a ningú però també em sento incompresa pel meu entorn, ja que jo només volia el millor pel meu fill i vaig actuar segons el que em va dictar el meu cor en aquell moment. No se, suposo que de vegades les coses són difícils i millor no donar-li més voltes i que passi el temps i la mala maror ja passarà.
Aniré directe al gra i us diré que el motiu de tanta mala maror ve degut a que vaig decidir marxar a mitja boda, patapaaaaam!
Era una boda de dia que va començar a la 1 del migdia, el baby es va portar com un campió durant 5 hores, va aguantar perfectament 1 hora de missa, una traca i uns tamboriners a la sortida de l'església, un pica pica de varies hores, un temps una mica estrany que tan feia calor com feia fred, gent i més gent ... però al final quan va arribar l'hora d'entaular-se per menjar i van començar les cançons d'entrada de nuvis, cançons de plats i la gent cridant, tot això ja va ser massa per ell i va agafar un disgust dels grossos. El pobre baby a aquella hora només volia una mica de tranquil·litat i acabar el dia sense mal de cap.
Jo em vaig posar molt nerviosa (m'aguantava el plor) quan vaig veure que ell estava malament i que no tenia cap intenció de millorar sinó sortíem d'allà per potes. Tota la família va intentar ajudar per tal de que ens quedéssim, em deien que podíem dinar tranquils que ells ja es quedaven amb el baby a fora, però jo en aquell moment de cansament absolut només pensava en les 2 hores i mitja de cotxe que ens quedava fins arribar a casa i ni tan sols escoltava a la gent que tenia al meu voltant. La meva fixació era acomiadar-me dels nuvis i sortir d'allà el més ràpidament possible perquè el baby tornés a estar bé una altra vegada.
En aquell moment em va semblar que actuava de manera lògica i que tothom entendria que marxéssim degut que tenim un nen molt petit, però el meu home no ho veia clar i els meus sogres tampoc.
Al dia següent vam enviar un email de disculpes als nuvis i ells ens han contestat que no passava res que entenien la situació i agraïen que haguéssim vingut.
El que passa que tot i que els nuvis no estan enfadats, això de marxar a mitja boda no queda gens bé, de fet queda fatal de cara a cordialitats familiars. Noto que el meu marit i els meus sogres estan dolguts amb mi i tot i que m'he disculpat varies vegades, crec que són d'aquelles coses que sempre es quedaran allà com una taca negre, m'enteneu?
A dia d'avui segurament hauria fet les coses d'una altra manera. Segurament hauria refusat la invitació de la boda o hauria avisat als nuvis que vindríem però que només ens quedaríem fins els pica-pica ... no se, estic una mica trista perquè tinc la sensació que he fallat al meu home i als meus sogres. Ells són unes d'aquelles persones bones que sempre volen fer-ho tot bé i quedar molt bé amb la gent i crec que consideren que els hi vaig fer un lleig que ja està fet i que no es pot arreglar de cap manera.
En fi, necessitava desfogar-me una mica, perquè cada vegada que penso en el tema em poso trista i tinc una mescla de sensacions molt estranya, per una banda em sap molt de greu tot el tema ja que jo no volia ofendre a ningú però també em sento incompresa pel meu entorn, ja que jo només volia el millor pel meu fill i vaig actuar segons el que em va dictar el meu cor en aquell moment. No se, suposo que de vegades les coses són difícils i millor no donar-li més voltes i que passi el temps i la mala maror ja passarà.
14 comentaris:
Doncs llegint les teves paraules m'he sentit molt identificada i t'he pogut comprendre perfectament.
A mi veure la meva filla que no està a gust als llocs (perquè té son, o ganes d'estar tranquil.la o el que sigui) sempre m'ha fet patir molt i en més d'una ocasió també vaig marxar de dinars i sopars.
Sempre he pensat que som nosaltres (els pares) els que ens hem d'adaptar als petits i no fer-los aguantar a ells les nostres coses.
I respecte lo del teu home i els sogres penso que ho acabaran entenent. A vegades, sobretot els avis, no pensen amb el nen de la manera que ho fem les mares, que veiem sempre les necessitats dels nostres fills abans que ningú. Ells potser tenien més ganes d'"ensenyar-lo" a la gent, de veure'l més estona, i no pensaven en la resta.
No ho sé , és la meva opinió. Perdò pel rotllo, però és que el tema m'ha tocat d'aprop perquè jo hagués fet el mateix que vas fer tu!
T'entenc perfectíssimament. Jo he viscut situacions similars i només tu que pateixes pel teu fill ho pots entendre. No t'hi capfiquis més. El més important es que tu vas vetllar pel teu petit
Nosaltres ens els últims anys em tingut una mitjana de 3 a 5 casaments anuals i ara que em fa gràcia anar amb la peque, no en tenim! però vist el que expliques vaig que per a ells és tot un trasvals!!
Jo també pateixo molt quan la Marina no està a gust i també he marxat de llocs o m'he aïllat amb ella a alguna habitació. No et preocupis vas fer el què et va dir el cor i el teu sisè sentit com a mare així que endavant amb la teva decisió! Pensa que als teus sogres i marit aviat els hi passarà el disgust i seguríssim que, al llarg de la vostra relació -amb pares i sogres-, has fet molts favors i sacrificis i ara únicament el que has fet ha estat pensar en el teu fill.
Em sembla una actitud d'allò més normal. Ara fa uns mesos vaig anar a una boda, jo i la meva parella sense la nena. Però el cas és que a la boda hi havia molts bebès. Alguns es van dormir, altres van aguantar més o menys i alguns pares van haver de marxar a mig sopar perquè el nen no parava de bramar. Tothom ho va trobar d'allò més normal i ni tant sols es van plantejar si quedaven malament. No entenc gaire perquè s'haurien d'enfadar, però bé, cadascú...
Doncs jo penso que vas fer molt bé, és més, jo també he marxat de dinars familiars inacabables i on tothom està disposat a distreure't el bebè sense adonar-se'n que l'únic que aconsegueixen és posar-lo més nerviós (i als pares també, per què no dir-ho)
Amb el pas dels dies tot es posarà al seu lloc, el teu marit entendrà que vas fer el millor pel vostre fill, i els teus sogres no sé si ho entendran o no, però hauran de respectar les decisions que tu prens davant del teu fill.
Ànims i endevant! Més d'una haguéssim fet el mateix.
Jo també vaig haver de marxar d'una boda a mig dinar quan el Roger era molt petit, tenia 6 mesos. Tot el dia amunt i avall, a mig dinar estava mort de son i era ben difícil adormir-lo allà, enmig de tot el barull, així que li vaig dir al meu marit i vam marxar. No sé si a la gent li va agradar o no, però no li vaig donar més voltes. No t'hauries d'amoïnar més. Ja els hi passarà, segur que sí.
Jo vaig anar de boda quan a la meva petita li feien falta 4 dies per complir els dos mesos. Era la boda del meu cunyat (el germà del meu marit). La nena va aguantar la sessió fotogràfica, la missa, les traques i el pica-pica (deu ni do!!!)Era a la tarda i ella tenia molta son i sempre ha necessitat tranquilitat per dormir. Estava pobrissona tan nerviosa que ni volia pit. Jo també em vaig aguantar el plor molta estona. A les fotos em veig fatal entre que estava grassa i la cara de pomes agres. Al final la nena i jo vam aïllar-nos en una altra sala del restaurant. Per cert felicitats pel blog!
Em sembla el més correcte marxar si el nen està plorant i ja ha aguantat 5 o 6 hores.
Recordo la primera nit de Nadal a casa dels sogres que el meu nen amb 4 mesos es va posar a plorar de mala manera i no hi havia manera de calmar-lo. Es passa molt malament i no hi pot haver festa amb un nen que plora, qui no ho vulgui entendre que no ho entengui però jo crec que vas fer el correcte.
Doncs jo també hagués marxat! Crec que pels nuvis va ser menys molest que marxéssiu que no pas acabar la boda amb un nen plorant i/o nerviós!
És lògic! Jo també he marxat d'algun dinar d'aquests que es fan eterns...si es que ja aguanten prou, pobrets!
Doncs jo et diré el mateix que t'han dit les companyes. Veure el teu fill passant una mala estona no és plat de bon gust per a ningú així que la teva decisió em sembla d'allò més encertada.
Al teu marit ja se li passarà dona. Si és que ells no pateixen tant...
Empatitzo totalment amb tu. Jo he anat a tres bodes des que tinc fills i sempre he marxat a mitja festa....a la quarta, que tenia aquest setembre ja ni me la he plantejada.....bodes i nens petits son incompatibles tal com estan concebudes actualment la majoria....
Petons desde tenerife.
Jo també penso que vas fer bé. Sempre hi haurà algú que no ho entengui, però jo no li donaria més voltes, el teu nen està per davant de tot.
Si et serveix de consol, jo ho feia "pitjor": directament no hi anava, a la primera que vam anar el nen tenia dos anys i mig, i perque era del meu germà (i vam marxar al acabar de sopar, ens vam perdre la festa, però és que el nen estava histèric ja). Abans d'això em vaig perdre vàries de cosins. I explicava la veritat: no hi anàvem perquè el nen no ho hagués aguantat, i no el volia deixar amb ningú. Ma mare (ma mare!!!) encara em recorda que en totes hi havia nens més petits que el meu, com dient-me que no vaig anar perque no em va donar la gana. El que no sé és com devien aguantar aquells nens, això no m'ho explica... però suposo que com la majoria, que no poden aguantar tanta estona.
En fi, que jo penso que haurien de valorar el que hagis anat, en lloc de pensar que vas marxar abans. Però, no és per desanimar-te, si et passa com a mi serà una d'aquelles coses que no s'obliden (encara que en el meu cas és més greu, que no vaig fer ni l'esforç)
Ànims i petons!!
Ai noies, no sabeu com agraeixo que compartiu les vostres experiències i opinions amb mi respecte d'aquest tema. Ja sabeu que m'agrada comentar cada comentari de manera individual, però en aquest cas prefereixo no fer-ho per no crear més mala maror. M'agrada saber que no sóc tan rareta i que totes vosaltres hauríeu actuat igual que jo. Ei i si algú pensa de manera diferent agrairia molt que digués la seva opinió, ja que de tot s'apren :-)
Vicky, benvinguda al meu bloc i moltes gràcies pel teu comentari. Tu també tens un bloc? He mirat el teu perfil però no surt res.
Doncs jo també ho trobo la mar de normal. Si els nens no estan bé i estan plorant nosaltres en posem nerviosos i aleshores encara és pitjor per a tothom. El primer són els nens i la resta és secundari. De fet jo no només m'hagués disculpat amb els nuvis, amb ningú més, ni amb els meus sogres ni molt menys amb el meu marit. Sent com sóc, si el meu marit hagués fet morros ho hagués dit alguna cosa contraria a marxar m'hauria enfadat amb ell perquè la prioritat és el nen.
Publica un comentari a l'entrada