dissabte, 28 de maig de 2011

Presentació en societat

Ahir vam anar a visitar les oficines on treballa el pare del baby per presentar-lo en societat.

Fa 4 anys que el meu home treballa en aquella empresa i és la primera vegada que pujo. In-cre-ï-ble veritat? Doncs es veu que a Anglaterra això de que la dona vagi a buscar al marit de tant en tant a la feina està super mal vist. Ningú ho fa. La feina és la feina i la vida personal és la vida personal. L'únic moment que es permet fer una visiteta és quan tens una criatura, sense molestar gaire, això sí.

Doncs ahir vaig tenir l'excusa perfecte per fer una ullada a l'habitat laboral del meu marit. Pel baby era una prova de foc, ja que no està gaire acostumat a que el toquin gaire ni tampoc a gaires aglomeracions de gent. Sóc una mare que pensa que els primers mesos d'una criatura és molt important el contacte exclusiu amb els pares i que quan menys gent de fora l'agafi millor que millor. Ara amb gairebé 4 mesos la cosa ja és diferent perquè ell ja sap perfectament qui són els seus papis i comença a tenir curiositat pel seu voltant i per altres cares i mans ... i fulards, que com et descuidis t'arrenca el coll.
Estava una mica amoïnada pensant quin tipus de nen seria el meu baby, tenia por que fos un d'aquells nens que plora quan algú altre l'agafa o li fa una carícia.

Estic molt contenta, tot va anar perfecte. El baby no va plorar ( una miqueta al marxar perquè no volia tornar al cotxet, però això no compte :-P), estava molt encuriosit per tota la gentada que tenia al voltant i es va deixar agafar sense problema. No va riure gaire, però tampoc estava tens, se'l veia relaxat i amb actitud contemplativa. Així que podem dir que prova superada.

Va haver un moment de pànic quan un company fumador amb una flaire increïble de tabac a les mans, amb les ungles negres i sang resseca en un dit va gosar tocar al baby. I a sobre ens diu que està esperant un fill per finals d'any. Pobre nen! Evidentment a la que vaig poder li vaig netejar dissimuladament les manetes amb una tovalloleta humida intentant que el meu marit no pensés que era una boja paranoica, ja que ell no es va fixar en les mans del company "guarrete".

També vaig aprofitar la visita per tafanejar coses com: a veure com té d'endreçat l'escriptori el meu marit. Fotos personals: ni una. No m'estranya amb lo reservat que és ell. A veure aquestes anglessetes altes, primes i estupendes, baaaab, doncs tampoc valen gaire, que una servidora amb el pandero gordo i les ulleres de mama recent té una aura mística que és del tot irresistible. Hahaha, com m'autoenganyo, oi? Però feliç com una "perdiç" que d'això es tracta a la vida.

5 comentaris:

Mirashka ha dit...

ja ja ja ja digues que si, si aquestes ulleres ens donen un aire de misteri irressistible!!!!

Me n'alegro que tot anés bé!!!! i jo també l'hi hagués rentat les mans... fins i tot l'hagues desinfectat! ;P

onavis ha dit...

Ara que ho dius jo tampoc he anat gaires vegades a la feina del meu marit, però sobretot és perquè està una mica allunyat del poble.
I lo del futur pare "guarrete" té tela!

Esther ha dit...

Ufff jo no he anat mai a la feina actual del meu marit. Mira que moltes vegades em diu que hi vagi però em fa una mandraaaaaa...

Això sí si algun dia m'animo intentaré recordar el tema "ulleres de sol" jaja!

MamaModerna ha dit...

Rectificació: El meu marit sí que té una foto personal a l'oficina. És que si no rectifico avui dormo al sofà!

Mirashka, com ens hem de veure, eeeehh.
Onavis, a mi el que em fa mandra és anar a la meva feina perquè està al centre i amb el transport públic has de demanar ajuda a tothom per pujar i baixar escales, etc.
Esther, el teu home el que vol és fardar de dona guapa i fills encantadors, ves un dia i segur que el fas feliç. hehehe

Esther ha dit...

Jajaja! Serà això... De tota manera jo em quedo a casa que treballa amb molta dona i ja sabem lo molt harpies que podem arribar a ser :-P