Crisis, escoles i mudances

Fa 7 mesos vaig visitar varies escoles de la zona on vivim i quan vaig ser conscient de les nostres opcions em va caure el mon als peus. Les escoles que teníem a prop de casa i que ens tocaven per criteri de proximitat eren horroroses. Vaig visitar també escoles amb bons informes, que no estaven tan a prop. Finalmement vaig trobar una escola que em va agradar, però llavors el problema era que ens havíem de mudar, havíem de trobar un lloc per viure al costat de l’escola, sinó no hi entràvem.

Totes les escoles del país son sotmeses cada pocs anys a inspeccions, on s’evaluen els resultats acadèmics, l’evolucio de l’alumnat,  els professors, el feedback de pares i alumnes, l’ambient de la escola... Tota aquesta informació es publica i els informes es poden visitar aqui

La competència per entrar a les escoles es brutal. Per exemple les escoles religioses, has d’anar a missa durant 2 o 3 anys depenent de l’escola i es necessita un certificat d’assitencia del cura per poder inscriure’t a l’escola. Tinc amigues que ho estan fent! Amigues que es van comprar un pis en una zona dolenta i ara estan lligades de mans i peus i l’unica opció es passar per l’aro i anar a missa cada dissabte! Molt fort!

Contenta estava jo, al haver trobat una escola que m’agrades a la fi, i il·lusa de mi pensava que això de trobar habitatge seria una cosa fàcil... hahaha la realitat es que gairebé perdo la xaveta en el procés!

6 mesos buscant i buscant, converses amb 5 agents immobiliaris diferents, 14 habitatges visitats, 500 habitatges descartats, un parell de cases perdudes...

Era inevitable que a mesura que anaven passant els mesos, la mamamoderna anés perdent els nervis, la paciència i la salut. Hi havia massa en lloc: l’educacio i el futur del meu fill!

I un dia va sortir un lloc per nosaltres i quan ja pensava que ja ho tenia, que ja estava molt a prop d’acabar aquest malson, doncs llavors, gairebé el perdem perquè hi havia una altra família que oferia mes diners. Mes diners volen? Doncs res, a pagar mes diners. Un moment? Com es que si he pagat els diners del diposit el lloc encara esta anunciat com a lliure? I perquè els propietaris no signen el contracte? 2 setmanes mes tard... Ahhh, ja han signat. Un moment? Que es aquest tufillo de “moho” que he notat quan he anat a prendre mides per comprar els mobles? Res, com que res? ... I la mamamoderna  simplement va fer CRACK i va tenir el seu primer atac de pànic de la seva vida.

Be, coses que passen. Les mames també som éssers humans encara que semblem super womans.

Van passar uns dies, em vaig recuperar i com he anat fent tota la meva vida, vaig buscar solucions al problema.

Ara sembla que tot esta arreglat, signat i en ordre perquè ens puguem mudar a principis de desembre.

I ara es hora de deixar els angoixes enrere, es hora de tornar a respirar, de tornar a ser jo mateixa, de tornar a gaudir de les petites coses del dia a dia i es hora de començar aquesta nova etapa amb il·lusió, molta il·lusió.

Mamamoderna is back!

De concert

Fa poc vaig anar a un mega concert de 4 hores on activistes, cantants i actors coneguts es van reunir per promocionar un projecte meravellós que vol ajudar a dones arreu el món. Chime for Change es diu la iniciativa i Catapult es diu la web on els somnis de milers de dones es fan realitat.

Anar a aquest concert i conèixer de catapult m'ha omplert l´ànima d'esperança, de veritat, m'ha donat la seguretat que si tan sols puc ajudar a una sola nena o dona al món, només una, farà que aquesta tingui la força necessària per millorar la seva vida, la seva família, la seva comunitat i un dia el seu país. Perquè? Doncs perquè si a una nena o dona l' ajudem a treure el potencial que porta dins, l'oferim una petita llum dins de la seva foscor, llavors es farà poderosa i canviarà el seu món! Així som les dones, absolutament im-pres-cin-di-bles! I també perquè com diu Chime for a Change, cap de nosaltres podem tirar endavant si la meitat es queda enrere.

Voleu saber de que va tot això? ...

 AIXÍ ÉS COM LA MÀGIA SUCCEEIX ( video youtube de 2 minuts)

Aquí us deixo el link dels projectes en els que he volgut col·laborat. Alguns ja s'estan fent realitat i d'altres encara esteu a temps de participar.

http://www.catapult.org/project/maternity-waiting-home-bolivian-lowlands

http://www.catapult.org/project/alternative-economic-options-trafficked-women

http://www.catapult.org/project/support-orphaned-girls-be-their-best-selves

http://www.catapult.org/project/provide-life-altering-education-girls-kenya

I per últim, uns vídeos del super concert! Feliç divendres musical!

http://m.youtube.com/watch?v=wesqsmUVMWE

http://m.youtube.com/watch?v=485RC8rSv8g

http://m.youtube.com/watch?v=yGnKwAqLzbA&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=PkDYKnCo7Cs

http://www.youtube.com/watch?v=hER_2Tq90Ss

Tornar a la rutina

Estic tenint una tornada a la rutina de lo mes entretinguda. Al arribar de vacances em vaig trobar sense rentadora i sense noia de la neteja, amb la nevera buida, la casa bruta, un virus intestinal que va venir de visita uns dies, una benvinguda a l'oficina de lo mes traumàtica (mai he tingut tanta feina com en les 3 passades setmanes!) i un baby que ha entrat de ple en la fase de "toddler" i es passa el dia dient que nooooo a tot i ho fa de la manera mes dramàtica possible, llençant-se al terra plorant com si les tinguessin matant... Serà això un avanç de les rabietes dels 2 anys? Però si només te 18 mesos! En fi, que ja torno a estar estressada perduda.

També hi ha coses mooooolt bones a comentar, no tot serà negatiu, of course. El divendres passat vaig anar al parc olímpic a veue la final de natació sincronitzada. Això si que es un dia lliure en condicions oi? Una experiència fantàstica, sobre tot pel bon ambient que hi havia i la il.lusio de ser una de les privilegiades de poder gaudir tot allò en primera persona.

Una altra cosa bona es que fa poc va ser el meu Sant i m'he fet un autoregal. Si, de tant estant m'agrada mirar-me una mica, així que m'he comprat un iPad. Així que si veieu en les vostra estadístiques algú que últimament us llegeix des de un iPad, aquesta soc. Tinc problemes quan vull comentar entrades, però segur que aviat li agafo el truquillo.

I Per últim, la millor cosa de totes... El baby ja ha fet 1 any i mig! Que emocionant! Quan m'el miro el veig tan gran i guapissssim... Buuuuf.... Com es possible que cada l''estimi mes i mes?

Nous ambients

La setmana passada vam anar jugar a casa de dues mama-amigues que també tenen bebès.
M'ha sorprès molt gratament lo bé que s'ho va passar el baby i lo a gust que va estar en les dues cases.
Tan bon punt vam arribar el vaig deixar al terra perquè jugués amb els altres bebès i ell sense pensar-ho gaire es va arrossegar per tot arreu i va anar directe a descobrir les noves joguines i el nous mobles del seu voltant. No es va girar ni una vegada per veure si jo encara estava allà! Ell anava per lliure fent d'explorador i jo de tant en tant l'havia de treure de sota les cadires o d'algun racó perillós.
El baby ja coneixia aquests dos amiguets perquè hem passejat moltes vegades junts, però era la primera vegada que es trobava amb ells per jugar. Doncs bé, el que va passar és que la major part del temps els bebès es van ignorar. Sí, sí no es feien ni cas! i les poques vegades que es van fixar l'un amb l'altre va ser per estirar de la mateixa joguina, cadascú per un costat. Bé, a mi em va fer molta gràcia quan el baby va voler jugar amb els bebès a lo mateix que juga amb mi, que és el joc de posar-li la joguina que tingui a la mà a la boca de l'altre bebè, però clar la diferència va ser que quan m'ho fa a mi jo li torno la joguina perquè continuï amb el joc i quan li va fer als bebès, el bebè agafava la joguina i ja no li tornava i ell es quedava amb cara de "ei que el joc no funciona així, me l'has de tornar"... molt graciós.
M'ha agradat molt això d'anar a altres cases a jugar, perquè de vegades tinc la sensació que el nostre menjador ja se'l coneix massa bé i s'ensopeix de donar voltes sempre pel mateix lloc, així que segurament repetirem.

Cada loco con su tema

"Cada loco con su tema", és el lema que tenim a casa últimament.
Les converses que tenim el meu marit i jo, més que converses semblen monòlegs on cadascú diu la seva en veu alta. Jo només parlo de la guarderia i al meu home només parla de la nova empresa.
No em malinterpreteu, el meu home es preocupa per la guarderia del baby i jo em preocupo per la nova feina del meu home, però el cervell humà té un límit de preocupacions que pot assimilar a la vegada i quan la closca ja està plena, doncs ja no hi ha lloc per a res més.
És una situació curiosa, perquè el meu home i jo mai havíem estat en planetes tan diferents. Jo en el planeta de "una mama amb trauma pre-separació-del-baby" i el meu home en el planeta de "papa creant la seva empresa-per-guanyar-mes-calerons".
El pitjor és que estem en un punt mort en el que fins que no passi el temps i comencin aquests canvis, estem com encallats i ens passem el dia parlant del mateix i donant-li mil voltes a les mateixes coses, cadascú les seves coses, això sí.

La meva feina

A principis de gener torno a la feina. He rebut una carta de l'empresa que diu que accepten de manera oficial la meva sol·licitud de treballar tres dies a la setmana i també accepten que entri mig hora abans per poder sortir abans. Això vol dir que treballaré dilluns, dimarts i dimecres de 9 a 17 hores i podré estar a la "nursery" per recollir al baby sobre les 18 - 18.15 hores.
Estic contenta de tornar a treballar i sobre tot contenta de fer-ho amb aquestes condicions.
També tinc ganes d'estrenar les noves oficines, perquè fa pocs mesos ens vam traslladar a la zona de la City, just a 30 metres de la Catedral de Saint Paul i tinc ganes de conèixer la zona i anar a dinar a les escales de la catedral com fan tots els executius. hehehe.
La zona de la City és un dels nuclis financers més importants del món, de fet si veniu de turisme per Londres val la pena passejar i veure l'ambient d'executius a munt i avall, segur que no haureu vist mai tantes corbates juntes! A mi també m'agrada passejar per allà el cap de setmana, perquè llavors no hi ha absolutament ningú i sembla un poble fantasma.
Ei, la meva feina no té res a veure amb executius agressius. Treballo en una ONG que lluita pels drets humans dels advocats arreu del món. Jo sóc l'assistant de l'equip i ajudo als advocats a organitzar la logística de les missions.
La meva feina m'ha permès conèixer gent de tot el món i també molts països que no sabia ni on estaven en el mapa. Es una feina molt satisfactòria a nivell personal ( que no tan a nivell econòmic) i mai hi ha dues missions iguals, així que les anècdotes i els contratemps estan sempre assegurats. Si us interessa el tema un dia us en parlo de les missions que fem.
Queden 2 mesos per començar a treballar, però abans encara ens queden unes quantes aventures per viure i per explicar: L'adaptació a la "nursery", les primeres vacances familiars, els viatges a Catalunya per Nadal i per Reis, aaahh i us he comentat que el meu marit deixa la feina i es posarà a treballar com autònom?... "con dos cojones"!

Maleït canvi d'horari

Mai m'ha agradat la sensació d'estar a mitja tarda i que tot estigui fosc com si fossin les 11 de la nit.
A Londres es nota molt el canvi de temperatura segons si és de dia o de nit. Els dies que veiem el sol, encara que sigui de manera molt lleu, quests rajos que es colen amb tanta humilitat fan que el vent no bufi tan fort i que la teva cara agraeixi cada raig de llum que es cola pels porus de la pell. Sembla una cosa mística i tot, oi? Doncs així és com acabes valorant les coses quan no les pots gaudir sempre que voldries.
Ara amb el canvi d'hora aquestes oportunitats de gaudir d'una mica de llum encara s'escurcen més i cada dia tindrem uns minuts menys de llum. Avui per exemple, el sol es posarà a les 16.39 hores, això vol dir que a les 17.30 ja serà fosc completament.
I si jo ho porto malament, com encaixarà aquest canvi un bebè de 9 mesos? Pobre baby, el seu passeig de la tarda es convertirà de cop i volta en un passeig per terres de Mórdor.
This is England my friends.

Nota: Avui a les 17.13 hores era totalment fosc.

Fent les paus amb Londres

Quina millor manera de fer les paus amb la ciutat? Doncs quedar amb uns amics al centre i anar de tapes.
Aquest va ser el pla d'ahir diumenge i he de dir que ha funcionat perfectament. SI encara tenia alguna mena de recel a Londres pel fet de voler marxar i no poder, amb el dia d'ahir ja m'ha passat completament.
Va fer un dia de sol espectacular, vam quedar amb uns amics i vam anar a un nou restaurant de tapes espanyol a deixar-nos els calerons ( mai millor dit perquè cada tapa costava entre 7 i 10 euros) i per acabar la tarda, els tres vam passejar a la bora del riu Tàmesis i vam veure com es ponia el sol en mig del pont Millennium amb la catedral de Saint Paul a un costat i la Tate Gallery a l'altre. Sí senyor, això és un bon diumenge.
Ara només queda trobar escola bressol, cosa gairebé impossible degut a que vivim en el barri on ha hagut més "baby boom" de tota Europa, però això millor ho explico un altre dia. 

Primera festa infantil

El dissabte vam anar a la nostra primera festa infantil. La amigueta del baby que és mig gallega mig mauriciana celebrava el seu primer aniversari i vam anar a la festa amb molta il.lusió pensant que això de les festes infantils era territori desconegut i que havíem de començar a familiaritzar-nos amb elles ja que serà el que gaudirem durant molts anys.

Si una cosa té el fet de viure a Londres és que de seguida et fas una experta en la vida social i en com es relaciona la gent. Suposo que el clima influencia molt en la manera de relacionar-se i la gent té molta tendència a fer festes a casa. Jo m'ho he passat molt bé organitzant festes a casa, inclús una vegada vaig muntar una festa que era temàtica amb un petit joc de rol i cadascú havia de venir disfressat segons el seu personatge i interpretant el seu paper. Era com si tots anessin a una illa paradisíaca ( casa meva en ple hivern!) i en mig de la vetllada, s'apagaven les llums i havia un assassinat, llavors s'havia de resoldre el crim. Vaig imprimir diner de mentida i tot per poder fer xantatges per treure informació, hehehe. En fi, com veieu m'agrada passar-m'ho bé i de tant en tant fer coses diferents.

Tornant al tema de la festa infantil ( que em disperso), hi havia adults, uns quants nens de 6 a 8 anys i el baby que era l'únic bebè. La casa estava molt ben decorada i el terra i les parets eren plens de globus. Aquí és quan em va entrar una mica la paranoia. He llegit que els globus són bastant perillosos pels nens, especialment si són petits i els exploten amb la boca ( cosa bastant probable que passi), llavors els trossets de globus es poden colar cap a dins i anar directe a les vies respiratories, amb el que tindríem un ensurt dels grossos! Doncs a la festa tothom grans i petits jugava amb els globus i jo tota l'estona tenia un ull a sobre el  baby i dient que si us plau no li apropessin globus que em feien por, però havia d'anar amb mil ulls perquè la gent no té la paranoia que tinc jo i hem de reconèixer que els globus són ben divertits i qui no vol compartir la diversió amb un bebè?

També em va sorprendre el pastís d'aniversari. Era un pastís preciós i boníssim , de veritat, d'una de les millors pastisseries de Londres, però em em va sorprendre el fet que no fos un pastís casolà fet a casa. Jo sempre havia pensat que els primers pastissos d'aniversari dels fills s'han de fer casolans, sobre tot quan són petits, i ni tan sols se m'havia acudit la possibilitat que es poguessin comprar, però clar a la festa vaig poder apreciar que una coca rancia mal feta no pot competir amb un pastís anglès ni de conya, així que ja puc anar practicant ... i sinó al final sempre puc fer la meva coca rància ( feta amb molt de carinyo) i comprar uns cupcakes i bombonets pels convidats i així tots feliços.

Com veieu anar a aquesta festa m'ha servit per començar a fer-me una idea del que vull fer jo pel baby quan arribin els seus aniversaris i per conèixer d'aprop un nou món social del que ja no podem escapar.

Anar al cine amb bebès

Anar al cine amb bebès. Veritat que a primera vista pot semblar una idea totalment boja? Doncs ara mateix estava mirant la cartellera del cine del meu barri, quan he vist aquest símbol sota una de les sales.

M'ha picat el cuquet i he volgut saber que volia dir i posava: Weekday morning screening of the latest blockbusters exclusively for parents with new babies, with lower volume and higher lighting to help you and your baby to stay relax.

Que ve a dir: Sessió de dematí entre setmana dels últims èxits exclusivament per pares amb bebès, sesió amb volum més baix i il·luminació més alta per ajudar-te a tu i al teu nadó a estar relaxats. 

Al principi m'ha semblat una activitat interessant, ja que qualsevol activitat que tingui la paraula en coberta "descans" desperta el meu interès ràpidament i he pensat que perquè no provar ja que el baby miraria 5 minutets la peli, després perdria l'interès i es quedaria fregit ràpidament.

Després d'aquesta primera reflexió basada en l'autoengany, ho he pensat més a fons i he rellegit la nota del cine i m'he adonat d'una cosa important, diu "sessió exclusiva per pares amb bebès". Però qui redimoni que tingui el cap en seu lloc vol anar a una sessió de cine on només hi hagi pares amb bebès? Us imagineu l'escena? Jo sí. Quan no plora un plora l'altre, riures, xiscles, caps de bebès que tapen la pantalla per moments, mares bressolant al passadís perquè el nen no calla. I tot això pagant entrada. 10 lliures de res ( uns 12 euros). En aquest punt, ja em sento una mica tonta d'haver pensat en la possibilitat d'anar.

Una altra cosa curiosa és la peli que han escollit, al menys aquesta setmana. Cowboys & Aliens. Penseu que és la mena de peli que li interessa veure a una mama que paga 10 lliures i ha de tenir 9 quilos de carn a la falda durant 2 hores? I no penseu que és una peli infantil a la que pots anar amb el bebè i el fill més gran, no, no. Aquesta peli no és apte per menors de 12 anys.

En definitiva, que tot plegat em sembla delirant i com un malson del que et vols despertar ben ràpid, així que millor em guardo els calerons i me'ls gasto en un vermutet a la platja davant del mar.

NOTA: Aprofito per recomenar una peli de noies tipus Bridget Jones, molt molt divertida. Bridesmaid s/ La boda de mi mejor amiga

Restaurant coreà i ciclisme

Aquest cap de setmana ha sigut bastant mogudet. Us explico.

DISSABTE 

El dissabte vam anar al centre a dinar amb un amic i com la seva parella és sud coreana, doncs ens vam animar a anar a un restaurant coreà. Boníssim! Si he de fer una valoració i sense ànim de ofendre a ningú, diré que el menjar és una mescla entre xinès i japonès però amb molt de glamur. La presentació dels plats va ser espectacular i el restaurant que vam escollir tenia una decoració preciosa. Tots vam anar al servei, perquè l'experiència de rentar-se les mans en una de les aixetes valia molt la pena. L'aigua queia com si ragés d'una font horitzontal! 

El baby s'ho va passar molt bé picant de mans a la taula i caminant entre les taules. L'únic inconvenient que vaig trobar va ser que no tenien canviador de bebès així que li vaig haver de posar el bolquer al cotxet mateix.  

El viatge fins al centre en metro amb uns 9 kilos de nen i un cotxet carregat fins a dalt, es va fer esgotador. Londres no està preparat per anar amb nenes petits i sempre s'han de pujar i baixar escales de forma manual i els transbords es fan horrorosos, perquè tothom va depresa sense fixar-se en el cotxet que te davant. 

Un altre tema és la logística en la que he de pensar abans de sortir de casa si volem passar 4 o 5 hores a fora, perquè com ara el baby menja sòlids, he d'anar amb la nevera portàtil, els minituppers i els biberons pertinents, un rotllo.  

Quan vam arribar a casa, el dia encara no s'havia acabat per nosaltres perquè a l'endemà el pare del baby volia anar a un lloc sorpresa i havíem de marxar de casa a les 7 del matí. Tooooooma! Així que al arribar, vaig haver de preparar el dinar i snacks per tota la família pel dia següent.  

La nit del dissabte també va ser mogudeta perquè el baby porta uns dies molt dolents i es desperta cada dos per tres plorant desconsolat, així que vaig haver de dormir-lo a braços una bona estona. 

DIUMENGE 

El diumenge al matí, a les 7.10 estàvem tots tres apunt per anar d'aventura. Jo no tenia ni idea de que collons podíem fer tan d'hora a Londres, però em vaig deixar portar sense fer gaire preguntes.  

Vam anar a Richmond Park a veure una cursa de bicis. Era una cursa de les que s'anomenen "clàssica" i també l'assaig general pels Jocs Olímpics ja que faran el mateix recorregut. Com era d'esperar, va guanyar el Cavendish.

Va ser una experiència xula. Mai havia vist a ciclistes professionals i la veritat és que et sorprèn la velocitat que agafen i lo juntets que van els uns dels altres. L'ambient també va estar molt bé, la gent aplaudia i donava molts ànims i estava ple de famílies com nosaltres amb nens petits que tampoc tenen manies en sortir de casa tan d'hora. 

El baby es va espantar una mica quan tothom aplaudia i xisclava, però de seguida se li va passar el disgust i va fer un dels seus "eeeeeeeee" per voler dir: ei que jo també vull animar a les bicis.Vam passar la resta del matí al parc esperant a que tornéssim pel mateix camí cap allà a les 12 i llavors vam marxar cap a casa. 

Diumenge a la tarda estàvem destrossats i amb ganes d'emigrar a un spa i no tornar mai més. Haurien d'inventar la píndola màgica que fes que tinguéssim energia tot el dia, perquè està clar que el baby no es cansa mai.

Disturbis a Londres

Ja portem 3 dies de disturbis a la Londres en els que els vàndals de tota la ciutat s'estan engrescant a cremar edificis i vehicles, destrossar aparadors i fer pillatge sense escrúpols. La situació està totalment fora de control i la policia no dona a l'abast. Hi ha inclús "twitter rumors" que haurà d'intervenir l'exèrcit per calmar la situació.
El que va començar amb una revolta pacífica a Tottenham per la mort d'un home a trets per la policia, s'ha convertit en una corrent de violència que sembla que no té aturador. Els carrers són plens de joves sense ofici ni benefici que no tenen res millor a fer a les seves vides que demostrar la seva disconformitat amb el món d'aquesta manera tan trista i en conseqüència estem la resta de persones tancades a casa seguint les noticies a la tele amb por al cos i amb una certa incredulitat que una cosa així pugui passar a Londres.
M'agradaria pensar que això serà un cas aïllat i que en uns dies ho oblidarem però com ja sabem que el que passi a terres angleses es fàcil que s'escampi arreu d'Europa, doncs tinc la sospita que podria ser el principi d'una societat malalta, una societat amb tota una generació sense oportunitats de trobar feina, desmotivada, sense esperança de futur i amb massa temps lliure "per liarla parda" a la primera de canvi.
Jo estic ara escrivint aquestes línies i mentre tot està en un silenci esfereïdor puc veure a lo lluny per la finestra el fum dels incendis a Croydon i sentint les sirenes de policia i bombers. El baby dorm.

Disturbis a Londres Agost 2011

Els millors pastissos del món

Avís important: Si us plau no llegiu aquest post si esteu a dieta, que tampoc es tracta de torturar-se a un mateix.

Quan vaig venir a viure a Anglaterra un dels descobriments més plaents que vaig fer, va ser en el món de la rebosteria. Mai a la vida havia vist pastissos tan bonics, amb tantes capes i servits en porcions tan generoses.
 

Un ració de pastis deu portar unes 600 o 900 calories (no exagero), així que el que feia al principi quan anava a menjar fora era demanar una amanida lleugereta i un bon tros de pastís i tot quedava compensat. Amb el temps, he de dir, que he anat baixant bastant el ritme, suposo que perquè ja no és la novetat i ara quan vaig a menjar fora prefereixo gaudir d'un bon peix o un plat més elaborat, però durant una bona temporada estava molt entusiasmada en tastar-los tots!

El que em va enganxar de veritat va ser el "icing" que li posen a tot per sobre. Nosaltres a Catalunya no tenim d'això i és una pena perquè està de vici. El concepte de l"icing" consisteix en preparar una crema que queda ben espesa per posar per sobre o entre capes. L'exemple clàssic és el de pastís de pastanaga, que seria com una coca esponjosa que porta pastanaga ratllada i trossets s'anou i entre capes i per sobre porta aquesta crema feta de formatge d'untar, mantega i sucre glass. Molt senzill de fer i increïblement bo.
Si un dia voleu provar no cal fer el pastís de pastanaga, quan feu la típica coca del iogurt poseu aquesta crema per sobre per decorar i ja m'explicareu que tal...

Aquestes són les mides oficials, però jo tot ho faig a ull i vaig tastant fins que queda la dolçor que m'agrada.

200 gr formatge d'untar
60 gr mantega sense sal
60 gr sucre glass

A banda dels pastissos, als anglesos els hi pirra menjar "cupcakes" que són com unes magdalenes que per suposat porten el icing per sobre de mil i un sabors diferents.

El cel dels pastissos a Londres es diu Hummingbird Bakery, una autèntica perla que no us podeu perdre si veniu de visita per la ciutat. Aquí vaig menjar el millor pastis de xocolata que he tastat mai i que recomano a tots els "xocoholics" que llegeixin aquest post.

Així que si volíeu una excusa per visitar terres angleses, ja teniu un bon motiu. 

Us deixo amb un parell més de fotos perquè saliveu una mica més.

 

Whoopie Pie, la última moda!

Mississippi Mud Pie

England's Victoria Sponge Cake

 

Ja tenim passaport

Avui ha arribat el passaport del baby i ja tenim els primers vols de l'any comprats! Catalunya here we go!
 

Aquesta és la cara que li he posat al carter aquest matí quan he vist la seva presència davant de casa. Una cara igualeta a la de Carrie Bradshow descobrint uns Manolos als magatzems de Vogue.
 

Però què bona gent hi ha a l'ambaixada espanyola, què bons treballadors, què eficients ... se m'està anant la olla, veritat? Dec estar encara sota els efectes de la FELICITAT ABSOLUTA!

Gent tonta del cul

El món és ple de gent amb ganes de buscar conflictes i justament ahir em vaig topar amb un imbècil d'aquesta espècie.

Us explico:

A tots el vagons del metro de Londres hi ha una zona especial de prioritat per cadira de rodes i cotxets. El que passa amb aquesta zona és que hi ha 2 seients plegables, així que la imatge més normal és veure gent asseguda a aquests seients i els cotxets pel mig del passadís del vagó. A mi no em dona la gana de deixar el meu cotxet en una zona d'entrada i sortida de gent, quan tinc un àrea de prioritat especialment designada per aquest ús, així que només entrar al metro ja vaig anar directe, com ja he fet altres vegades, cap a la zona en concret.

Hi havia un senyor assegut en un dels seients i li vaig preguntar amablement si podia aixecar-se per poder deixar el cotxet. Li vaig parlar fent ús d'un dels meus millors somriures i donant les gràcies per l'amable gest ( tot i que estic en tot el meu dret). El paio era el típic executiu que anava amb el seu ipad i devia tenir uns 50 ( per cert molt mal portats). Doncs en principi cap problema, es va aixecar i es va quedar dret al passadís tot i havent més llocs lliures.

Quan va passar una estona se m'acosta el tio i em diu que si era necessari fer-lo aixecar quan tinc tot l'espai del passadís lliure. PER-DO-NA energumen? Vaig pensar jo.

Abans de ser mare aquesta hagués sigut al típica conversa on m'hi hagués posat vermella com un tomàquet només de pensar que tenia tot el vagó mirant-me i esperant la meva contestació, però ara les coses són molt diferents. Pobre home, no tenia ni idea de que tenia davant una mama que els té molt ben posats. Vaig pensar, tu vols discutir doncs va vinga som-hi!

Els anglesos tenen una manera de voler ofendre't molt diferent a la manera espanyola. En cap moment el tio em va cridar i gairebé no va gesticular i estar clar que per la seva manera descarada de dirigir-se cap a mi, ell pensava que jo li contestaria un "ho sento senyor, ho tindré en compte per la propera vegada".

El que vaig fer va ser el següent. Amb un somriure sarcàstic i amb un to com si li parlés a un mig curtet que no s'entera de res li vaig dir que deixava el cotxet a la zona de cotxets per motius de seguretat. Ell va insistir amb el tema i llavors va ser quan vaig alçar la veu per assegurar-me que em sentien a la Xina i sense perdre el somriure i el posat elegant li vaig dir que jo tenia prioritat, que ho posava ben clar el rètol i que ell tenia més llocs lliures si volia seure. Al final va ser ell que es va posar vermell i ja no va gosar ni a aixecar el cap en tot el trajecte.

Resultat:
1 punt per la MamaModerna
0 punts pel tio tonto del cul

Anem a cantar

La biblioteca del barri organitza una activitat per a nens cada dilluns. Es tracta de cantar cançonetes. Cadascú s'asseu a la catifa amb el seu nen i tothom canta i balla les cançons al ritme de la música. Entre cançó i cançó una noia explica contes curts i les dues ultimes cançons es fan amb instruments tipus sonalls i panderetes que reparteixen per a tots.

Tenia moltes ganes de començar a fer coses així amb el baby i avui ja no m'he pogut resistir més i hem anat a provar. Hem arribat dels últims i ja estava tothom col.locat, així que hem hagut de seure al final de tot. He al.lucinat amb l'èxit de l'activitat, al menys hi havia 40 mames i 40 nens allà ficats. Potser perquè era gratis?

M'ha agradat molt l'ambient que hi havia. Si ja de per si és molt tendre escoltar com una mama li canta al seu nadó, amb aquella veueta dolça que posem totes, doncs imagineu quina sensació en una sala plena de mames, totes cantant a l'hora. Bé, quan han repartit els instruments al final de tot, ja no era tan bucòlic perquè ja no hi havia 40 nens relaxadets mirant com les mames feien el ruc, més aviat ha sigut com si les feres despertessin de cop.

El baby ha estat molt alerta al principi. Ell anava mirant tot sense saber molt bé el que passava, però es veia content. Al final de cada cançó tothom aplaudia i això li encanta perquè jo li faig molt sovint. Em passo el dia "bravo baby molt bé, això o molt bé allò" i ell de vegades inclús dona xiclets d'alegria quan li faig .. si és que tinc un dofinet. Ai perdoneu, que em desvio del tema principal ... Doncs això, que no crec que s'hagi assabentat de gaire cosa, però és normal ja que crec que el baby era el més petitó de la sala i aquest tipus d'activitat les gaudeixen quan són una mica més grans. Ja anirà creixent i cantant i ballant ben aviat.

També volia comentar que l'activitat era a les 10 del matí, perrrrr favorrrrrr! No entenc perquè posen aquests horaris. Amb lo bé que aniria que ho programessin a la tarda, quan la majoria dels nens entren en el que ja he batejat com "la hora xunga" i ja no saps ni que fer amb ells ni com entretenir-los ni res.

Tornant a veure el got mig ple

Ja fa uns dies que intento escriure un post de totes les novetats de la setmana: va arribar el meu auroregal, he assistit a un "workshop" sobre alimentació complementària, noves habilitats del baby ... però un cop els posts estaven acabats, els hi feia una última ullada i veia que havien quedat escrits amb to que no m'agradava gens, un aire negatiu i pessimista. Així que vaig decidir no publicar-los i tornar-m'hi a posar quan passés aquesta onada de mal rotllo que m'inunda últimament. Em vaig dir a mi mateixa que no em donava la gana, que jo sempre he vist el got mig ple i que les coses de les que volia parlar eren coses bones i es mereixien el "carinyo" i el bon rotllo amb el que sempre he guiat la meva vida.

Bona part del meu mal humor d'aquest últims dies és degut a que el meu fill continua sent un "sensepapers" i havia d'anar a parlar amb la gent de l'ambaixada espanyola per solucionar el tema.

Perquè us feu una idea del que m'esperava, la setmana passada vaig trucar per demanar informació per telèfon i una noia que treballava allà em va dir que a què venien les meves presses, que havia tingut 4 mesos per tramitar els papers. No vaig saber ni com contestar. I és que ja m'havia oblidat de la mala educació espanyola. Tampoc ajudava gaire els comentaris de la gent, ja que tothom que conec que hi havia anat, havia tingut molt males experiències.

Doncs això ens va tocar fer ahir i avui, anar d'excursió a l'ambaixada, preparats psicològicament per tot tipus d'humiliacions, males maneres i assumint que segurament faltaria algun paper i hauríem de tornar una altra vegada.

Sorprenentment hem sortit d'allà amb una sensació molt bona. Ens han tractat com a persones i no com a borregos! No sabem el motiu de tanta amabilitat, però el cert és que hem notat que com anàvem amb un bebè ens han donat una mica de prioritat a l'hora de fer les cues i inclús ens han somrigut i tot! Què més es pot demanar? Un passaport potser?  :-P

El pare del baby diu que és massa d'hora per escriure bé d'aquesta gent, ja que encara no tenim el passaport a les mans i que pot passar qualsevol cosa que faci que tot s'endarrereixi encara més de lo normal ( lo normal són 4 setmanes, gluuuups), però jo sento que m'he tret un pes de sobre. El fet que estigui tot entregat i seguint el seu curs fa que estigui com si pesés 5 quilos menys! Ara només queda esperar el dia gloriós!

Anem en metro

Ahir va ser el meu aniversari. El primer com a mama!

Per celebrar-ho vam decidir anar a dinar amb uns amics al centre de la ciutat i ... en metro. Prova de foc de les de veritat!

Jo tenia ganes de provar això de pujar i baixar escales mecàniques amb el cotxet per anar agafant-li el "truquillo", ja que, ara que el baby és més gran, vull anar al centre més sovint. Doncs quin horror d'experiència! Pensava que era qüestió de pràctica, però vaig veure que la seguretat del baby depèn de massa factors externs que no puc control.lar.

Les primeres escales, les va voler baixar el pare del baby i ell molt confiat diu que millor baixar d'esquenes, doncs horrooooor! Ell va començar a baixar, la jaqueta va caure al terra i el cotxet es va quedar fora. Menys mal que jo estava darrera per ajudar a solucionar el desastre. Llavors vaig dir que ni de conya baixàvem d'esquena, que millor de cara, doncs el cotxet es va quedar encallat al final de l'escala, perquè s'havien de pujar les rodetes de davant una mica per ajudar-lo a sortir de la cinta. Evidentment em vaig clavar els mànecs a les costelles, em vaig xafar el peu i gairebé ens mengem al pobre que venia darrera.

Encara no havíem agafat el metro i ja portàvem una cara de tensió els dos que no semblava que anéssim a celebrar un aniversari, més aviat semblava que necessitàvem ajuda psiquiàtrica urgent.

Dins el vagó del metro, el baby es va portar molt i molt bé. Va anar dormidet una bona estona i quan es va despertar va seure a la meva falda i anava jugant amb el seu pare tot content i rialler.

A la tornada, quan ja teníem la tècnica mig dominada i pensàvem que no li havíem d'agafar por a això de les escales, un tio que tenia pressa se'ns va creuar davant sense deixar marge de reacció i gairebé encallem una altra vegada. Buuuuuf, ja estàvem "tensionats" una altra vegada.

En fi, vull pensar que amb uns quants intents més els riscos s'aniran minimitzant, però fins ara no havia pensat que una cosa que sempre he vist fer a tantes i tantes mames pogués ser un esport d'alt risc en potència.

Referent del meu aniversari i sent sincera, he de dir que no va ser un dels millors aniversaris que he tingut. El baby continua sent un "sensepapers" i això fa que de moment no puguem anar a Catalunya. Fa molts mesos que estic reclusa en aquest país fred i de mal menjar i realment necessito anar uns dies per terres catalanes a recarregar piles. Ara, això sí, a la que tinguem els documents del baby, no hi haurà qui ens pari! Penso recuperar hores de vol sens falta!

Per animar-me una mica, vaig fer el que faig molts anys: fer-me un "autoregal". Espero que avui m'arribi per correu i ben aviat faré un post parlant de la meva nova adquisició...

Presentació en societat

Ahir vam anar a visitar les oficines on treballa el pare del baby per presentar-lo en societat.

Fa 4 anys que el meu home treballa en aquella empresa i és la primera vegada que pujo. In-cre-ï-ble veritat? Doncs es veu que a Anglaterra això de que la dona vagi a buscar al marit de tant en tant a la feina està super mal vist. Ningú ho fa. La feina és la feina i la vida personal és la vida personal. L'únic moment que es permet fer una visiteta és quan tens una criatura, sense molestar gaire, això sí.

Doncs ahir vaig tenir l'excusa perfecte per fer una ullada a l'habitat laboral del meu marit. Pel baby era una prova de foc, ja que no està gaire acostumat a que el toquin gaire ni tampoc a gaires aglomeracions de gent. Sóc una mare que pensa que els primers mesos d'una criatura és molt important el contacte exclusiu amb els pares i que quan menys gent de fora l'agafi millor que millor. Ara amb gairebé 4 mesos la cosa ja és diferent perquè ell ja sap perfectament qui són els seus papis i comença a tenir curiositat pel seu voltant i per altres cares i mans ... i fulards, que com et descuidis t'arrenca el coll.
Estava una mica amoïnada pensant quin tipus de nen seria el meu baby, tenia por que fos un d'aquells nens que plora quan algú altre l'agafa o li fa una carícia.

Estic molt contenta, tot va anar perfecte. El baby no va plorar ( una miqueta al marxar perquè no volia tornar al cotxet, però això no compte :-P), estava molt encuriosit per tota la gentada que tenia al voltant i es va deixar agafar sense problema. No va riure gaire, però tampoc estava tens, se'l veia relaxat i amb actitud contemplativa. Així que podem dir que prova superada.

Va haver un moment de pànic quan un company fumador amb una flaire increïble de tabac a les mans, amb les ungles negres i sang resseca en un dit va gosar tocar al baby. I a sobre ens diu que està esperant un fill per finals d'any. Pobre nen! Evidentment a la que vaig poder li vaig netejar dissimuladament les manetes amb una tovalloleta humida intentant que el meu marit no pensés que era una boja paranoica, ja que ell no es va fixar en les mans del company "guarrete".

També vaig aprofitar la visita per tafanejar coses com: a veure com té d'endreçat l'escriptori el meu marit. Fotos personals: ni una. No m'estranya amb lo reservat que és ell. A veure aquestes anglessetes altes, primes i estupendes, baaaab, doncs tampoc valen gaire, que una servidora amb el pandero gordo i les ulleres de mama recent té una aura mística que és del tot irresistible. Hahaha, com m'autoenganyo, oi? Però feliç com una "perdiç" que d'això es tracta a la vida.

Sola com una mussola

Sóc una mare que viu a molts quilòmetres de casa, exactament a 1146 km. i els nous amics que he anat fent a l'estranger durant aquests anys estan més interessats en anar a festes i discos que a emparellar-se i tenir fills. Així que de cop i volta la meva vida social a minvat considerablement. Sóc una persona molt sociable, no us penseu, amb amics dels de tota la vida, amics que vas fent a les feines on vas treballant, al gimnàs, etc. però ara que sóc mare m'he adonat que al meu cercle d'amistats, de nens, hi ha de ben pocs i mames amb qui compartir experiències i neguits encara menys.

Per una altra banda sempre he sigut una persona molt independent i he anat bastant a la meva bola i dono gràcies perquè hi ha un munt de coses desagradables que m'he estalviat com: les visites a l'hospital després de parir, els consells tontos dels familiars, els comentaris amb poc tacte de la gent que et trobes a les botigues, en fi, aquesta sèrie de coses que acaben de destroçar a una mare recent.

Així que com tot a la vida, hi ha dies que estic encantada de ser una mussola solitària i d'altres que voldria una mica de safareig social.