El baby gigoló

El baby ha començat a interactuar amb altres nens. Li agrada molt apropar-se i tocar les cares, donar carícies i tocar els cabells. A la que pot va darrera dels nens ( especialment si són més grans que ell) i es fixa molt en el que fan per intentar fer-ho ell també.
A mi el que més m'agrada de tot plegat és veure-li la car d'il.lusió i innocència que posa. Tot i que ja s'ha portat alguna empenta i caiguda per part d'algun nen, ell continua apropant-se sense por.
També han arribat els petonets (de moment a les nenes :-P). El primer petó va ser idea seva. Ell estava jugant amb una nena al parc  i es va apropar cap a ella molt a poc a poc amb les mans al pit i quan estava a 5 centímetres va posar els morros i a càmera lenta i li va fer un petonarro. Després el pobre baby va estar tota la tarda perseguint a la nena pel parc i al final ella es va sentir una mica assetjada ( NORMALLLL!) i no sabia com desempallegar-se del baby.
El segon petó a sigut avui, a la seva estimada amiga-veïna i aquesta vegada ha sigut per manipulació meva i de l'altre mare ( aiiii quin perill que som les mares) que hem forçat la situació perquè els nens es fessin petonets. Ha sigut molt maco, els dos estaven asseguts junts i el baby l'ha començat a acariciar, llavors li ha enretirat els cabells de la cara a la nena i quan hem dit que es fessin un petó, ho han fet i nosaltres les mares babejant felices. 

Han arribat els mimos!

El baby sempre ha sigut un bebè molt independent i molt poc mimós, és un cel de nen, però de petons i abraçades ben poques. A mi això sempre se m'ha fet difícil i no és que hagués perdut l'esperança però si que portava un temps mentalitzada a acceptar que potser m'havia tocat tenir un fill d'aquesta manera. El caràcter d'un fill no es pot escollir, ens toca el que ens toca i crec que és un dels grans reptes de tots els pares, acceptar l'angelet que ens toqui i saber entendre'l i fer-lo feliç.
Doncs bé, estic molt contenta de dir que ja portem unes setmanes que el baby ha après a demostrar-me el seu afecte. Tot va començar amb les rebudes que em feia quan em veia a la tarda després d'estar tot el dia a la guarde, especialment els dies que anava el seu pare a recollir-lo. Llavors quan jo arribava a casa i em veia se l'il·luminava la cara de felicitat, corria cap a mi i m'agafava la cara amb les dues mans i es llençava a sobre meu amb la boca oberta i fent un gran "aaaaaa" (així és com el baby fa abraçades i petons). No tinc paraules per descriure lo feliç que em feien aquestes rebudes.
La cosa ha evolucionat molt més i ara el baby em fa "mimitos" tots els dies en un moment o un altre. Avui ha sigut espectacular, perquè hem anat a casa d'una amiga a jugar amb altres bebès i en un moment de la tarda el baby ha deixat de jugar amb els seus amiguets i ha vingut cap a mi per fer-me una suuuuper abraçada! La meva amiga que ha vist el baby moltes vegades i coneix el seu caràcter, m'ha mirat i ha entès perfectament la meva cara emocionada assaborint aquest regal tan meravellós.

Amic invisible

Acabem d'arribar a casa i tot just obrir la porta m'he trobat un sobre sospitós i de seguida he pensat que segur que era el meu amic invisible. Quan he tret el sobre hi havia aquest paquetet petit que no pesava gens i tampoc feia cap soroll, així que no tenia ni idea de quin podia ser el regal.

Quan l´he obert m´he trobat amb aquest super barret pel baby. PRECIOS! La foto no fa justícia perquè al natural encara és més maco.

També hi havia un sobre amb un missatge personal i dins un detallet per mi. Mireu, mireu quines arracades més xules. Demà mateix les estreno, així començaré el primer dia d'oficina sentint-me ben guapa.

Moltes gràcies Sam, estic encantada amb els regals. No coneixia el teu bloc, http://sam-diariodemama.blogspot.com/ però ara mateix em faig seguidora teva per estar al dia del petit Piratilla i les seves aventures.

Ja s'acaben les vacances

Fa molts dies que som per Catalunya gaudint de les primeres vacances de nadals amb el baby i tot i que hem tingut dies dolents degut a la bronquitis que va agafar, al final es va recuperar i vam poder seguir el ritme de dinars maratonians amb la familia i els amics.
Moltes coses han canviat en aquests dies que portem aqui, el baby ha apres a gatejar a quatre grapes i tambe ha apres a enfilar-se pels llocs, ha fet 11 mesos en terres catalanes, li han sortit mes queixals ( en total 8 dents i 3 queixals), ha apres a fer moneries quan li demanes, ja fa petons, saluda, canta movent les mans, diu que no amb el cap, fa petarretes, xiscla de felicitat i senyala amb el dit. Vaig venir a Catalunya amb un nen i marxare amb un totalment diferent.
Diumenge ja tornem cap a Londres i dilluns es el gran dia en el que comencem una nova etapa, l'etapa en que la que jo tornare a treballar durant 3 dies a la setmana i sabeu que? Que tinc ganes de tornar a treballar! No hassse falta desssir nada masssss.

Fent les paus amb Londres

Quina millor manera de fer les paus amb la ciutat? Doncs quedar amb uns amics al centre i anar de tapes.
Aquest va ser el pla d'ahir diumenge i he de dir que ha funcionat perfectament. SI encara tenia alguna mena de recel a Londres pel fet de voler marxar i no poder, amb el dia d'ahir ja m'ha passat completament.
Va fer un dia de sol espectacular, vam quedar amb uns amics i vam anar a un nou restaurant de tapes espanyol a deixar-nos els calerons ( mai millor dit perquè cada tapa costava entre 7 i 10 euros) i per acabar la tarda, els tres vam passejar a la bora del riu Tàmesis i vam veure com es ponia el sol en mig del pont Millennium amb la catedral de Saint Paul a un costat i la Tate Gallery a l'altre. Sí senyor, això és un bon diumenge.
Ara només queda trobar escola bressol, cosa gairebé impossible degut a que vivim en el barri on ha hagut més "baby boom" de tota Europa, però això millor ho explico un altre dia. 

Crònica de les vacances

Ja hem tornat de passar uns dies a la Costa Blava amb el baby i la meva amiga alemana. Hem visitat Niça, Montecarlo i la zona de Saint Laurent du Var que és on teníem l'hotel. Estic molt contenta perquè el viatge ha anat molt bé, el baby s'ha portat com un campió i anava content del cotxet al cotxe i del cotxe al cotxet. A les nits costava una mica que s'adormís però suposo que és normal ja que tot el dia amunt i avall rebent estímuls per tota arreu, el pobre s'havia de desfogar d'alguna manera.
La meva amiga s'ha adaptat molt bé als horaris del baby i crec que li he servit una mica de motivació per tenir fills perquè em veu feliç i amb ganes de fer coses i de viatjar tot i la responsabilitat que suposa cuidar d'un bebè 24 hores al dia.
Aquest viatge ha sigut molt fructuós pel baby ja que aquests dies ha après a gatejar! Oooooeeeee! Bé no gateja a quatre potes, el que fa és arrastrar-se pel terra com un cuquet, però la tècnica li funciona a les mil meravelles perquè ja es mou per allà on vol i no para quiet. Ara és quan comencen els meus problemes! hihihi
Aquests dies també li han servit per tornar a ser el nen "parlanxín" de sempre. Em semblava molt estrany que després de l'explosió de sons que va fer fa uns setmanes, s'hagués quedat estancat en el "eeeeeee" i aquests dies de vacances ha tornat amb la metralleta de mamababapamamapapababa.
Respecte del viatge us diré que Niça és una ciutat molt bonica i que m'he quedat amb ganes de més. Montecarlo és una caca caqueta i no tornaré a no ser que em torni "ricatxona" d'un dia per l'altre, llavors aquell és el lloc per lluir-se i lluir els cotxes de luxe que hem vist per tota arreu. El que no m'ha agradat de Montecarlo és la sensació de claustrofòbia que tenia tota l'estona. Els edificis estan construïts de forma molt anàrquica,sembla que tots busquen tenir vistes al mar, el terreny és molt muntanyós i les carreteres atapeïdes de trànsit sense una zona tranquil·la per passejar que no fos plana, tots pujades i baixades infernals. Saint Laurent du Var m'ha agradat.. Era la zona on teníem l'hotel a primera línia de platja i tot i que les platges d'allà no són res de l'altre món, el que fa especial el lloc, és que pots estar passejant pel passeig, prenent el sol o banyant-te i veure els avions aterrar i enlairar-se a 3 quilometres i la sensació és com si aterressin a l'aigua. Molt xulo i ideal per anar amb marits que odien la platja, perquè mentre nosaltres gaudim d'un banyet ells poden entretenir-se mirant avions.
Això és tot per avui, potser m'animo a escriure una entrada sobre "com anar sola a un aeroport amb un bebè i no morir en l'intent", però això serà d'aquí uns dies que primer em ve de gust posar-me al dia de moltes altres entrades.

Anem de vacances

Fa molts anys vaig conèixer una noia d'Alemanya que va venir a Barcelona una temporada per aprendre espanyol. Ens vam fer molt bones amigues i amb el temps ella se'n va tornar al seu país per continuar els seus estudis i la seva vida. Avui en dia és una de les meves millors amigues i des de el dia que va marxar sempre hem fet el possible per veure'ns. Jo he anat a Alemanya unes quantes vegades i ella ha vingut a Catalunya i a Londres també. Fa tres anys vam decidir que Catalunya, Alemanya i Londres ja ens començava a ensopir i que hauríem d'aprofitar les nostres trobades per fer coses una mica més alliberadores, així que ens vam inventar el que ja hem batejat com el "nostre viatge de noies". Com el nom indica és una escapadeta de noies anual de 4 o 5 dies on ens oblidem de les parelles i les responsabilitats i ens dediquem a posar-nos al dia, prendre el sol, menjar bé i fer una miqueta de turisme. Aquest any també farem la nostre escapadeta i aquesta vegada serà "el nostre viatge de noies i el baby". 
Aquest viatge em fa molta il.lusió perquè per mi significa no perdre la meva autonomia i independència encara que sigui mare. Ja se que el viatge no serà ni de bon tros el mateix que altres anys, però segur que ens ho passem molt bé. Ha arribat una nova etapa a la meva vida i m'encanta que la meva amiga la vulgui compartir amb mi i m'animi a continuar amb les nostres trobades pel món.
Així que Costa Blava, prepareu-vos que arriba el baby acompanyat de dues rosses ben glamuroses!

Primera festa infantil

El dissabte vam anar a la nostra primera festa infantil. La amigueta del baby que és mig gallega mig mauriciana celebrava el seu primer aniversari i vam anar a la festa amb molta il.lusió pensant que això de les festes infantils era territori desconegut i que havíem de començar a familiaritzar-nos amb elles ja que serà el que gaudirem durant molts anys.

Si una cosa té el fet de viure a Londres és que de seguida et fas una experta en la vida social i en com es relaciona la gent. Suposo que el clima influencia molt en la manera de relacionar-se i la gent té molta tendència a fer festes a casa. Jo m'ho he passat molt bé organitzant festes a casa, inclús una vegada vaig muntar una festa que era temàtica amb un petit joc de rol i cadascú havia de venir disfressat segons el seu personatge i interpretant el seu paper. Era com si tots anessin a una illa paradisíaca ( casa meva en ple hivern!) i en mig de la vetllada, s'apagaven les llums i havia un assassinat, llavors s'havia de resoldre el crim. Vaig imprimir diner de mentida i tot per poder fer xantatges per treure informació, hehehe. En fi, com veieu m'agrada passar-m'ho bé i de tant en tant fer coses diferents.

Tornant al tema de la festa infantil ( que em disperso), hi havia adults, uns quants nens de 6 a 8 anys i el baby que era l'únic bebè. La casa estava molt ben decorada i el terra i les parets eren plens de globus. Aquí és quan em va entrar una mica la paranoia. He llegit que els globus són bastant perillosos pels nens, especialment si són petits i els exploten amb la boca ( cosa bastant probable que passi), llavors els trossets de globus es poden colar cap a dins i anar directe a les vies respiratories, amb el que tindríem un ensurt dels grossos! Doncs a la festa tothom grans i petits jugava amb els globus i jo tota l'estona tenia un ull a sobre el  baby i dient que si us plau no li apropessin globus que em feien por, però havia d'anar amb mil ulls perquè la gent no té la paranoia que tinc jo i hem de reconèixer que els globus són ben divertits i qui no vol compartir la diversió amb un bebè?

També em va sorprendre el pastís d'aniversari. Era un pastís preciós i boníssim , de veritat, d'una de les millors pastisseries de Londres, però em em va sorprendre el fet que no fos un pastís casolà fet a casa. Jo sempre havia pensat que els primers pastissos d'aniversari dels fills s'han de fer casolans, sobre tot quan són petits, i ni tan sols se m'havia acudit la possibilitat que es poguessin comprar, però clar a la festa vaig poder apreciar que una coca rancia mal feta no pot competir amb un pastís anglès ni de conya, així que ja puc anar practicant ... i sinó al final sempre puc fer la meva coca rància ( feta amb molt de carinyo) i comprar uns cupcakes i bombonets pels convidats i així tots feliços.

Com veieu anar a aquesta festa m'ha servit per començar a fer-me una idea del que vull fer jo pel baby quan arribin els seus aniversaris i per conèixer d'aprop un nou món social del que ja no podem escapar.

Amics que ara també són pares

Aquests dies que hem estat per Catalunya hem tingut l'oportunitat de quedar amb varies parelles d'amics que també han tingut canalla recentment. Fins ara no s'havien posat d'acord els astres per poder coincidir i teníem moltes ganes de veure'ls i de compartir les experiències de la nostra nova vida com a pares. 
Es molt curiós com cada parella afronta la maternitat/paternitat d'una manera molt diferent i quan ets penses que els coneixes com a amics i tens una lleugera idea del tipus de pares que poden ser, després et sorprenen amb coses ben curioses. 
Per exemple, una parella que mai es vesteix amb roba de marca i ara el bebè porta el cotxet més car del mercat i la robeta i accessoris més moderns de tots, o una altra parella que tenen un caràcter els dos super tranquil i tenen un bitxet que es passa el dia desafiant als pares sense fer ni cas del que diuen i els pares pobrets ja no saben ni què fer. 
La sorpresa que m'ha sobtat més però i de la que porto uns dies rumiant és una parella que té un bebè i des de era ben petit que surten a sopar els dos sols, deixen al bebè dies i nits amb els avis, es plantegen vacances sense el nen, tots dos van tornar a treballar ben de seguida i ho van fer de gust, creuen que l'escola bressol és una bona solució pels bebès, etc... una sèrie de coses que a mi em fa patir tan sols de pensar-hi.  
El que més m'interessa d'aquesta manera d'afrontar la paternitat és que tots es veuen feliços, els pares perquè apart de pares també poden fer altres coses i gaudir de la vida de parella, laboral, social i el bebè es veu un nen rialler, dels que s'adormen a tota arreu i no li fa cap lleig a cap braços.  
Tot això em fa pensar, sóc una mama pardilla? Estic totalment dominada per la fera lloba que es pensa que ha de protegir al seu petit de tot i de tothom? Perquè quan anem a Catalunya no deixo al meu baby amb els avis i jo aprofito per dormir migdiada, anar a la piscina o simplement estar amb el meu home?
Doncs la resposta a totes aquestes preguntes al final és ben senzilla, perquè dins el meu cor hi ha alguna cosa que em diu que he d'estar amb el meu baby, ell em necessita i jo el necessito. 
Deu ser cert això del cordó umbilical invisible i que cada mare/fill necessiten un temps diferent per anar trencant aquest lligam. En el meu cas el lligam és ben fort i de moment no tinc cap pressa (ni ganes) de perdre una cosa tan meravellosa. 
He d'admetre que quan aquests amics m'explicaven totes les coses que feien sense el bebè, per un moment vaig sentir una certa enveja de veure que ells feien sopars romàntics i viatges de nuvis, però en el meu cas no podria gaudir de cap d'aquestes coses sabent que el meu baby no està a prop meu, així que per una temporada continuaré sent la mama pardilla, la mama lloba, en definitiva continuaré escoltant el meu cor que batega fort i clar.