dissabte, 3 de setembre de 2011

Amics que ara també són pares

Aquests dies que hem estat per Catalunya hem tingut l'oportunitat de quedar amb varies parelles d'amics que també han tingut canalla recentment. Fins ara no s'havien posat d'acord els astres per poder coincidir i teníem moltes ganes de veure'ls i de compartir les experiències de la nostra nova vida com a pares. 
Es molt curiós com cada parella afronta la maternitat/paternitat d'una manera molt diferent i quan ets penses que els coneixes com a amics i tens una lleugera idea del tipus de pares que poden ser, després et sorprenen amb coses ben curioses. 
Per exemple, una parella que mai es vesteix amb roba de marca i ara el bebè porta el cotxet més car del mercat i la robeta i accessoris més moderns de tots, o una altra parella que tenen un caràcter els dos super tranquil i tenen un bitxet que es passa el dia desafiant als pares sense fer ni cas del que diuen i els pares pobrets ja no saben ni què fer. 
La sorpresa que m'ha sobtat més però i de la que porto uns dies rumiant és una parella que té un bebè i des de era ben petit que surten a sopar els dos sols, deixen al bebè dies i nits amb els avis, es plantegen vacances sense el nen, tots dos van tornar a treballar ben de seguida i ho van fer de gust, creuen que l'escola bressol és una bona solució pels bebès, etc... una sèrie de coses que a mi em fa patir tan sols de pensar-hi.  
El que més m'interessa d'aquesta manera d'afrontar la paternitat és que tots es veuen feliços, els pares perquè apart de pares també poden fer altres coses i gaudir de la vida de parella, laboral, social i el bebè es veu un nen rialler, dels que s'adormen a tota arreu i no li fa cap lleig a cap braços.  
Tot això em fa pensar, sóc una mama pardilla? Estic totalment dominada per la fera lloba que es pensa que ha de protegir al seu petit de tot i de tothom? Perquè quan anem a Catalunya no deixo al meu baby amb els avis i jo aprofito per dormir migdiada, anar a la piscina o simplement estar amb el meu home?
Doncs la resposta a totes aquestes preguntes al final és ben senzilla, perquè dins el meu cor hi ha alguna cosa que em diu que he d'estar amb el meu baby, ell em necessita i jo el necessito. 
Deu ser cert això del cordó umbilical invisible i que cada mare/fill necessiten un temps diferent per anar trencant aquest lligam. En el meu cas el lligam és ben fort i de moment no tinc cap pressa (ni ganes) de perdre una cosa tan meravellosa. 
He d'admetre que quan aquests amics m'explicaven totes les coses que feien sense el bebè, per un moment vaig sentir una certa enveja de veure que ells feien sopars romàntics i viatges de nuvis, però en el meu cas no podria gaudir de cap d'aquestes coses sabent que el meu baby no està a prop meu, així que per una temporada continuaré sent la mama pardilla, la mama lloba, en definitiva continuaré escoltant el meu cor que batega fort i clar.

12 comentaris:

anna ha dit...

Doncs com tu dius, crec que cadascú ho viu a la seva manera. Segur que aquesta parella ho porta molt bé i el seu fill serà ben feliç així, però si a tu no et surt fer-ho el millor és no fer l'esforç. La millor manera de ser feliç i estar contenta és fer el que et demana el cor. Crec que la teva manera de funcionar és molt positiva pel teu fill, de veritat.

Mireia ha dit...

Hola, em sento molt identificada amb el que expliques. Jo també sóc incapaç de deixar al nen per poder tenir temps per mi o temps de parella, i a vegades també em sento una mica "pardilla", hehe, però sembla com si el meu cos tingués un lligam amb el nen que fa que no concebeixi una altra alternativa. Ara, els dies que treballo, el nen es queda amb el seu pare. I tot i així hi ha moments en que penso que és com si l'abandonés. I aleshores veus a amics que no tenen pas problemes per deixar-lo, i els nens són feliços igual...però...bé, cadascú ho fa com pot, com sent.

Mirashka ha dit...

Buff... en això cada família és un món. Nosaltres estaríem a mig camí: quan les nenes van deixar de despertar-se a les nits per menjar i ja dormien d'una tirada vem sortir alguna nit a sopar i quan tenien un any i mig vem marxar 4 dies a Amsterdam el seu pare i jo. És el màxim que hem estat separats d'elles, i reconec que quan ja duiem un parell de dies jo les trobava a faltar, però ens va anar bé i pel que deien els avis les nenes van estar la mar de contentes.

Com dius cada un ha de fer el que li dicti el cor, el que senti. Si tu i la teva parella esteu bé, segurament el nen també ho estarà.

onavis ha dit...

A mi també m'encurioseix molt veure com fan de pares els meus amics, descobrir aquesta nova vessant d'ells, i sempre m'emporto sorpreses.
Com t'han dit, cada família és un món: amb els seus horaris, costums i ritmes de vida.
L'important és que facis el que et surt del cor. Jo trobo molt normal que no vulguis separar-te d'ell!

Ester ha dit...

Doncs jo també sóc una mare pardilla, qué dic pardilla! Superpardilla!! Desde que va nèixer la Maria puc comptar amb els dits de la mà les vegades que hem sortit "de novios". Jo també necessito estar amb els meus fiils, i disfruto estar-hi.
De totes maneres cadascú té la seva manrea de ser i de fer, i totes les formes són respectables encara que no les comparteixi.

Euphorbia ha dit...

Jo porto 4 anys dient que hem de sortir més i deixar el nen amb la família però només ho dic, després no ho fem, com a màxim dos o tres sopars i un parell d'escapades al cinema, en quatre anys és ben poc, però quan era més petit perquè el trobava a faltar i ara que es més gran perque moltes coses les podem fer junts i també em sap greu. Al cap i a la fi tampoc hem sigut mai gaire de sortir a les nits; els viatges sí que els anyoro.
En aquestes coses cadascú ha de fer segons ho veu.

MamaModerna ha dit...

Noies, gràcies pels vostres comentaris. És cert que cadascú té una manera diferent de portar la maternitat. Al final l'important és que tots (especialment els petits) siguin feliços. De vegades penso que de MamaModerna tinc ben poc. hehehe

Erna ha dit...

Jo també rec que tu mateix has dit la resposta, cada familia viu la m/paternitat d´una manera completament diferent i no vol dir q sigui millor ni pitjor...
Sería molt aburrit si tots fossim iguals ejjejeje
un petonet guapii

Sol Solet ha dit...

Com tu dius molt bé cada família viu la materinitat/paternitat d'una manera diferent, hi ha gent que necessita que els fills estiguin més propers i d'altres que més distància.

De totes maneres el que nosaltres sempre hem tingut molt i molt clar és que els fills són dels pares i no dels avis, tiets...i amb això vull dir que penso que si es deixa als fills amb algú, és per coses concretes i/o puntuals: estàn malalts, els van a buscar a l'escola perquè encara no has plegat de la feina...però trobo egoista deixar-los sovint amb els avis perquè tu vols anar a sopar, viatjar...vaja portar la vida que portaves abans.

Sandra Duran ha dit...

Com diu l'Erna i tu mateixa, cada cas es un cabàs. Cada mare/pare ho fa diferent i tot està bé si el que fan els fa feliços a ells i als fills. Cada mare i ningú més sap el que necessita el seu fill/a en cada moment.

Esther ha dit...

Estic totalment d'acord amb la teva reflexió final i amb els comentaris de les compis. Penso que cada mare ha de fer el que realment senti. No serveix de res fer un sopar de "novios" per divertir-te si al final resulta un càstig.

De tota manera jo penso que hi ha grisos també. Per la meva manera de ser no entenc ni les mares que deixen constantment els seus fills ni les que no es desenganxen ni per anar a dutxar-se tranquil·les però cadascú...

Irina ha dit...

Hola! soc una mama catalana que viu a Irlanda i acabo de trobar el teu bloc. M'ha atret el fet que tambe vius a l'estranger! ja he llegit unes quantes entrades i em sembla molt interessant el poder "reviure" el que expliques amb el teu baby. La meva ja te dos anys i mig. No sabia a quina entrada presentar-me i he optat per aquesta...
Al igual que tu, jo no podia allunyar-me gaire de la meva baby, ni e meu home tampoc, i tot i que entenc que hi ha pares que ho viuen diferent, nosaltres sempre vam pensar que no podriem deixar la nostra filla per anar-nos de vacances o a sopar.com No sentiem la necessitat de fer-ho i ho hem fet sempre amb ella. Pensavem: Com ho podem passar be sense ella???!!!

No ha sigut fins ara que, despres de 30 mesos, gosem deixar-la un parell de dies amb uns amics, sabent que la seva filla i la nostra son com cul i merda, per poder anar a un concert el mes que ve a Dublin...
Vam deixar-la amb ells una nit fa un parell de setmanes, de prova, i per sorpresa nostra va dormir del tiron, s'ho va passar genial i a sobre no volia marxar d'alla l'endema... (el mes bo es que aqui sempre es desperta i ve a parar al nostre llit cada nit). Quin gran descans saber que quan la deixem s'ho estara passant be (i deixara dormir a tothom...)

Cadascu ho sent de manera diferent, hi ha gent que de seguida se senten preparats per deixar-los ben aviat i d'altres que no. En qualsevol cas, menstres els nens estiguin be i contents, (i els pares! perque si jo no ho paso be pero la meva filla si...crec que no ho faria) penso que no es cap problema.