divendres, 30 de setembre de 2011

Una lactància diferent (2)

Quan el baby tenia 4 mesos vaig escriure una entrada parlant de la meva experiència atípica amb la lactància i de com havia anat superant etapa rera etapa per tal de donar el pit al meu fill. Doncs bé, ja han passat 4 mesos més i em ve de gust explicar com va continuar tot a partir d'aquell punt.
 
El baby als 4 mesos estava totalment acostumat tan als biberons de fórmula com al pit, tot de manera bastant anàrquica, sense horaris ni mesures fixes. Jo anava boja perduda perquè com no sabia quina quantitat de llet mamava no sabia de quan havia de fer els biberons perquè no passés gana.
Als 4 mesos vaig patir una infecció del pit dret, és a dir mastitis al canto i el metge va aconsellar que prengués antibiòtics perquè la cosa tenia molt mala pinta. Jo vaig seguir amb la lactància a pesar del dolor.
Quan es va curar la mastitis va passar el miracle que portava 4 mesos esperant. Un dia a la nit estava al lavabo i vaig pressionar una miqueta el mugró i vaig veure que no sortien les gotetes insignificants de sempre, no, no, van començar a sortir "xorros" de llet. Estava tan emocionada que vaig cridar al meu home perquè veiés que la seva dona per fi s'havia convertit en les fonts de Montjuïc. El baby va notar el canvi de seguida i vam reduir de 4 o 5 biberons de fórmula al dia a només 2.
Van passar els mesos i vam introduir l'alimentació complementaria i mica en mica vaig anar reservant el pit només pel matí i per la nit. Estàvem vivint una lluna de mel en tota regla, era la lactància ideal, durant el dia el nen menjava de tot i al matí i a la nit eren els nostres moments de gaudir d'aquest moment tan bonic.
Doncs fa pocs dies la nostra lluna de mel s'ha trencat i el nen i la teta estan a punt de demanar el divorci. El problema és que el baby mossega, bé no mossega més aviat quan es vol treure el pit de la boca tira fort amb les 4 dents ben apretades. Auuuuuuuuu! Sí, sí, fa mal! Fa uns dies em va fer sang i tot. Ell no entén que fa mal i per molt que li dic que NO no ho entén. De fet això d'apretar fort cap enfora per deixar anar les coses no només ho fa amb el pit, ho fa amb tot, xumets, biberons, ninos... He provat amb uns mugrons de silicona, però no li agraden gens perquè no surt la llet.
Porto uns dies que em trec la llet i li dono en biberó perquè he agafat por a donar el pit.
Em faria molta pena deixar de donar el pit per aquest tema, però la cosa no pinta gens bé. Ja se que amb 8 mesos la feina grossa ja està feta i si ho deixo no passa res, però sent sincera em sembla que m'he enganxat al tema i que ho faig més per mi que per ell. Hola sóc la MamaModerna i sóc adicta a donar el pit..

dimecres, 28 de setembre de 2011

La boda de la discòrdia

Porto tot el viatge d'avió de tornada pensant com escriure el cúmul de sentiments que tinc respecte de "la boda" i no se com expressar-ho perquè se m'entengui sense quedar com una mama paranoica, exagerada, inconscient o inclús mala persona. Com ja podeu imaginar la boda no va anar del tot bé.
Aniré directe al gra i us diré que el motiu de tanta mala maror ve degut a que vaig decidir marxar a mitja boda, patapaaaaam!
Era una boda de dia que va començar a la 1 del migdia, el baby es va portar com un campió durant 5 hores, va aguantar perfectament 1 hora de missa, una traca i uns tamboriners a la sortida de l'església, un pica pica de varies hores, un temps una mica estrany que tan feia calor com feia fred, gent i més gent ... però al final quan va arribar l'hora d'entaular-se per menjar i van començar les cançons d'entrada de nuvis, cançons de plats i la gent cridant, tot això ja va ser massa per ell i va agafar un disgust dels grossos. El pobre baby a aquella hora només volia una mica de tranquil·litat i acabar el dia sense mal de cap.
Jo em vaig posar molt nerviosa (m'aguantava el plor) quan vaig veure que ell estava malament i que no tenia cap intenció de millorar sinó sortíem d'allà per potes. Tota la família va intentar ajudar per tal de que ens quedéssim, em deien que podíem dinar tranquils que ells ja es quedaven amb el baby a fora, però jo en aquell moment de cansament absolut només pensava en les 2 hores i mitja de cotxe que ens quedava fins arribar a casa i ni tan sols escoltava a la gent que tenia al meu voltant. La meva fixació era acomiadar-me dels nuvis i sortir d'allà el més ràpidament possible perquè el baby tornés a estar bé una altra vegada.
En aquell moment em va semblar que actuava de manera lògica i que tothom entendria que marxéssim degut que tenim un nen molt petit, però el meu home no ho veia clar i els meus sogres tampoc.
Al dia següent vam enviar un email de disculpes als nuvis i ells ens han contestat que no passava res que entenien la situació i agraïen que haguéssim vingut.
El que passa que tot i que els nuvis no estan enfadats, això de marxar a mitja boda no queda gens bé, de fet queda fatal de cara a cordialitats familiars. Noto que el meu marit i els meus sogres estan dolguts amb mi i tot i que m'he disculpat varies vegades, crec que són d'aquelles coses que sempre es quedaran allà com una taca negre, m'enteneu?
A dia d'avui segurament hauria fet les coses d'una altra manera. Segurament hauria refusat la invitació de la boda o hauria avisat als nuvis que vindríem però que només ens quedaríem fins els pica-pica ... no se, estic una mica trista perquè tinc la sensació que he fallat al meu home i als meus sogres. Ells són unes d'aquelles persones bones que sempre volen fer-ho tot bé i quedar molt bé amb la gent i crec que consideren que els hi vaig fer un lleig que ja està fet i que no es pot arreglar de cap manera.
En fi, necessitava desfogar-me una mica, perquè cada vegada que penso en el tema em poso trista i tinc una mescla de sensacions molt estranya, per una banda em sap molt de greu tot el tema ja que jo no volia ofendre a ningú però també em sento incompresa pel meu entorn, ja que jo només volia el millor pel meu fill i vaig actuar segons el que em va dictar el meu cor en aquell moment. No se, suposo que de vegades les coses són difícils i millor no donar-li més voltes i que passi el temps i la mala maror ja passarà.

dimecres, 21 de setembre de 2011

Anem de boda!

Extra, extra....
Demà volem a Catalunya per assistir a una boda familiar. Estarem desconnectats uns dies però a la tornada segur que tindré moltes experiències interessants per compartir amb totes vosaltres.
Fins aviat mares guapes!

dilluns, 19 de setembre de 2011

Primera festa infantil

El dissabte vam anar a la nostra primera festa infantil. La amigueta del baby que és mig gallega mig mauriciana celebrava el seu primer aniversari i vam anar a la festa amb molta il.lusió pensant que això de les festes infantils era territori desconegut i que havíem de començar a familiaritzar-nos amb elles ja que serà el que gaudirem durant molts anys.

Si una cosa té el fet de viure a Londres és que de seguida et fas una experta en la vida social i en com es relaciona la gent. Suposo que el clima influencia molt en la manera de relacionar-se i la gent té molta tendència a fer festes a casa. Jo m'ho he passat molt bé organitzant festes a casa, inclús una vegada vaig muntar una festa que era temàtica amb un petit joc de rol i cadascú havia de venir disfressat segons el seu personatge i interpretant el seu paper. Era com si tots anessin a una illa paradisíaca ( casa meva en ple hivern!) i en mig de la vetllada, s'apagaven les llums i havia un assassinat, llavors s'havia de resoldre el crim. Vaig imprimir diner de mentida i tot per poder fer xantatges per treure informació, hehehe. En fi, com veieu m'agrada passar-m'ho bé i de tant en tant fer coses diferents.

Tornant al tema de la festa infantil ( que em disperso), hi havia adults, uns quants nens de 6 a 8 anys i el baby que era l'únic bebè. La casa estava molt ben decorada i el terra i les parets eren plens de globus. Aquí és quan em va entrar una mica la paranoia. He llegit que els globus són bastant perillosos pels nens, especialment si són petits i els exploten amb la boca ( cosa bastant probable que passi), llavors els trossets de globus es poden colar cap a dins i anar directe a les vies respiratories, amb el que tindríem un ensurt dels grossos! Doncs a la festa tothom grans i petits jugava amb els globus i jo tota l'estona tenia un ull a sobre el  baby i dient que si us plau no li apropessin globus que em feien por, però havia d'anar amb mil ulls perquè la gent no té la paranoia que tinc jo i hem de reconèixer que els globus són ben divertits i qui no vol compartir la diversió amb un bebè?

També em va sorprendre el pastís d'aniversari. Era un pastís preciós i boníssim , de veritat, d'una de les millors pastisseries de Londres, però em em va sorprendre el fet que no fos un pastís casolà fet a casa. Jo sempre havia pensat que els primers pastissos d'aniversari dels fills s'han de fer casolans, sobre tot quan són petits, i ni tan sols se m'havia acudit la possibilitat que es poguessin comprar, però clar a la festa vaig poder apreciar que una coca rancia mal feta no pot competir amb un pastís anglès ni de conya, així que ja puc anar practicant ... i sinó al final sempre puc fer la meva coca rància ( feta amb molt de carinyo) i comprar uns cupcakes i bombonets pels convidats i així tots feliços.

Com veieu anar a aquesta festa m'ha servit per començar a fer-me una idea del que vull fer jo pel baby quan arribin els seus aniversaris i per conèixer d'aprop un nou món social del que ja no podem escapar.

diumenge, 18 de setembre de 2011

Mares respectuoses

Avui la pàgina web bebeymas fa un anàlisi del vídeo que vaig penjar l'altre dia al meu bloc sobre la xerrada de Pilar Sordo parlant sobre maternitat.
No dono crèdit de l'anàlisi tan negatiu que fan sobre la seva xerrada, les dures crítiques que ha rebut i sobre tot la mala interpretació de les seves paraules.
De veritat penso que aquesta difusió que estan fent de les "mares respectuoses" és inclús preocupant. Ens estem anant a uns extrems que crec que no són gens bons i petites coses com que si el nen no vol menjar una cosa, llavors l'hem de deixar fer la seva, dialogar, no insistir, no ser autoritaris i tot perquè el nen no agafi un trauma, em sembla de lo més absurd.
El meu nen rondina cada vegada que li canvio la samarreta, li tallo les ungles i li netejo les orelles però jo li he de fer aquestes coses, encara que rondini. Quan sigui més gran rondinarà per altres coses i moltes vegades em tocarà fer de mama autoritària, però això no voldrà dir que el meu fill em coneixerà només com la "mama autoritària". Ser mare implica ser moltes coses, de vegades ets la mama pallasso, la mama perruquer, la mama autoritària, la mama divertida, la mama amorosa ... llavors ja no sóc una mama respectuosa? Va home va, que aquí a la blogosfera totes ho som de respectuoses!

dimecres, 14 de setembre de 2011

Canvis a la vista

Fins ara no havia comentat res, però estic passant una temporadeta de molts nervis i sobrecàrrega amb el baby. El meu home està buscant una nova feina, ja que ens ve molt de gust un canvi i això de buscar feina ha trasbalsat tota la dinàmica familiar. Als matins el pobre ha de contestar moltes trucades i fer entrevistes i a la nit ha de fer proves i preparar les entrevistes. Jo intento donar-li tot el suport que puc, però inevitablement fa que els meus moments de descans s'hagin reduït considerablement i ho noto i molt.
Ara fa uns dies que sembla que el volum d'entrevistes ha parat de cop i estem a l'espera de la gran trucada que ho pot canviar tot. La nostra vida està a punt de canviar (una altra vegada), sinó ara és qüestió de mesos i jo estic nerviosa pensant com començarà el 2012 per tots nosaltres. Aquestes són les diferents opcions.

Opció A. El meu home troba una altra feina a Londres una mica millor pagada i jo torno a la meva feina i demano reducció de jornada per treballar 3 dies a la setmana.


Opció B. El meu home demana a l'empresa per la que treballa a Londres l'opció de treballar des de casa (cosa difícil) i si li donessin podríem tornar a viure a Catalunya amb un bon sou anglès. Jo deixaria la meva feina i buscaria una altra a Catalunya. (cosa xunga, ho se)

Opció C. El gran canvi.....marxem a viure a Sudàfrica.


Jo cada dia penso una cosa diferent, però em ve més de gust l'opció B i C. Encara que no us ho creieu, estic aburrida de viure a Londres. M'explico: el que té això de començar una nova vida en un nou país és que t'enganxa el fet de conèixer gent nova, noves maneres de viure, nous paisatges, nous menjars i costums .. però quan van passant els anys, aquest cuquet a la panxa de les novetats va desapareixent i vols més. Suposo que el que també ha passat és que m'he desencantat una mica dels anglesos, hi ha moltes coses de la seva manera de viure que no m'agrada i clar si després dels anys viscuts no crees un vincle emocional amb la terra en la que vius, doncs acabes com jo, ensopida perduda i amb ganes de continuar buscant "casa nostra", perquè crec que a Londres no la trobarem pas.


Ja veurem cap a on bufa el vent.

dissabte, 10 de setembre de 2011

Pilar Sordo parlant sobre la maternitat

Vull compartir amb vosaltres aquesta conversa sobre maternitat que acabo de veure. El missatge final m'ha semblat molt interessant.

El gran desafío de la mujer hoy en día es la reconciliación consigo misma, apagar el ruido interno que nos impide reconciliarnos con nuestras voces. Todo en la vida es un privilegio o una carga según como una se lo tome. 


divendres, 9 de setembre de 2011

Premi, 7 coses

Ja fa uns dies l'Onavis em va passar aquest premi, premi a la versatilitat. Crec que ja l'heu rebut totes,  així que no se a qui passar-li. Aquí van les 7 coses sobre mi que vull compartir amb totes vosaltres. Gràcies Onavis!
  • Ric cada dia i molt, inclús quan m'enfado amb el meu home ric i això em fa molta ràbia perquè perdo credibilitat.
  • Tinc una gran fòbia a les cuques i als ratolins. Si alguna vegada us trobeu algun d'aquests animalons per casa no sigueu il.luses de pensar que s'ha perdut, no senyor, ni s'ha perdut ni ha vingut sol.
  • M'agrada molt que em facin massatges.
  • Vaig deixar de fumar després de 8 o 9 anys de donar-li al vici i ho vaig aconseguir gràcies al sant llibre "es facil dejar de fumar si sabes como".
  • Mai menjo res que estigui caducat, encara que tingui bon gust i només passi d'un dia. Si m'ho menjo, ho faig amb fàstic i em senta malament.
  • M'agafa nostàlgia quan veig que a la tele fan una peli de Paco Martínez Soria o Alfredo Landa. Ja sabeu, aquelles pelis on el prota marxava a Alemanya a buscar-se la vida i veia una dona amb biquini o minifaldilla i se li sortien els ulls. Es podria dir que aquestes pelis m'agraden i tot :-P

dijous, 8 de setembre de 2011

Un comiat

S'ha mort l'avia del meu home, és a dir la besàvia del baby. 
El meu home ha agafat el primer vol cap a Catalunya per fer costat a la família. El baby i jo ens hem quedat a Londres.
Tot i que ens repetim una i mil vegades allò de que és llei de vida, sempre és dur acomiadar-se dels que més estimem.

dimarts, 6 de setembre de 2011

7 mesos

Ja hem arribat als 7 mesos i ara començo a notar això que diuen que els temps passa molt ràpid quan tens nens. Per mi els 6 primers mesos van ser molt lents, semblava que les coses no arribàvem mai, dormir tota la nit, començar amb els sòlids, seure tot solet, començar a dir síl·labes, la primera dent..., doncs bé, ara que ja hem entrat en els 7 mesos i ara que tot això ja ha arribat, noto que tot va molt més depresa.

Mides: 9600 grams i 71,5 o 72 cm.


Habilitats i coses que li agraden
  • Caminar és el seu gran hobby. Li agrada que li agafin per sota les aixelles i que l'ajudin a desplaçar-se allà on vulgui anar.
  • Mossegar a la mama també està en el ranking de coses preferides.
  • Li agrada entretenir-se amb les coses petites i els detalls. Per exemple si li dones un nino, va directe a l'etiquetes i es pot passar uns bons minuts tocant-les amunt i avall, amunt i avall sense parar, o m'agafa el braç i intenta agafar una minipiga que tinc i es passa una bona estona pessigant per aconseguir-ho. El millor de tot és la cara de concentració que posa mentre fa les seves exploracions.
  • Dir mamamama i papapapa disparant amb metralleta
  • Jugar amb l'amic del mirall de la porta de l'armari ja no li entusiasme gaire, ara li agrada obrir la porta perquè sap qeu darrera hi ha alguna cosa.
  • Quan està panxa a terra ja puja el cul i es queda a quatre potes uns segons. D'aquest nou moviment hem tret 2 coses importants, la primera és que el baby es desplaça cap enrere cada vegada que baixa el cul. Ell el que vol és anar endavant però de moment tot va cap enrere. I la segona cosa important és que en aquesta estranya postura el nen fa caca. Sí, sí fa caca com els gossets a quatre potes. No tinc paraules. És un gran avenç per anar superant el problema del restrenyiment. Mica en mica ell torna a fer caca solet, encara que sigui en aquesta postura tan poc digna... havia pensat en fer un vídeo i tot per la posteritat, ja sabeu del nen a quatre potes amb cara d'esforç, però després he pensat que no m'ho perdonaria mai de la vida una cosa així i és que hi ha coses que millor no recordar. hehehe
Dents
Li han sortit les dues dents de baix i les dues de dalt, aixo fa un total de 4 dents.

Alimentació

Pren el pit al matí i a la nit, durant el dia fa àpats de menjar i es beu 1 biberó de fórmula al dia.
Aquest mes ha tastat les cereals sense gluten, l'avena, la pera, els pèsols, la pastanaga, l'advocat, el pollastre, la pruna i el meló.
Com ja vaig comentar en l'ultima entrada de cumplemes, havia aparcat temporalment el mètode del baby led weaning per oferir-li el menjar triturat i penso que continuarem així una mica més. Això no vol dir que de tant en tan també li doni trossets de coses per rossegar, però els àpats forts els fa de puré i ell es veu content. Em recorda als pollets quan estan al niu que van obrint la boqueta tots nerviosos esperant a que la mama els l'alimenti, doncs el baby és igualet, es queda amb la boca oberta i mou les mans nerviós, com dient, va mama no t'encantis i no perdis el ritme de les cullerades.

dissabte, 3 de setembre de 2011

Amics que ara també són pares

Aquests dies que hem estat per Catalunya hem tingut l'oportunitat de quedar amb varies parelles d'amics que també han tingut canalla recentment. Fins ara no s'havien posat d'acord els astres per poder coincidir i teníem moltes ganes de veure'ls i de compartir les experiències de la nostra nova vida com a pares. 
Es molt curiós com cada parella afronta la maternitat/paternitat d'una manera molt diferent i quan ets penses que els coneixes com a amics i tens una lleugera idea del tipus de pares que poden ser, després et sorprenen amb coses ben curioses. 
Per exemple, una parella que mai es vesteix amb roba de marca i ara el bebè porta el cotxet més car del mercat i la robeta i accessoris més moderns de tots, o una altra parella que tenen un caràcter els dos super tranquil i tenen un bitxet que es passa el dia desafiant als pares sense fer ni cas del que diuen i els pares pobrets ja no saben ni què fer. 
La sorpresa que m'ha sobtat més però i de la que porto uns dies rumiant és una parella que té un bebè i des de era ben petit que surten a sopar els dos sols, deixen al bebè dies i nits amb els avis, es plantegen vacances sense el nen, tots dos van tornar a treballar ben de seguida i ho van fer de gust, creuen que l'escola bressol és una bona solució pels bebès, etc... una sèrie de coses que a mi em fa patir tan sols de pensar-hi.  
El que més m'interessa d'aquesta manera d'afrontar la paternitat és que tots es veuen feliços, els pares perquè apart de pares també poden fer altres coses i gaudir de la vida de parella, laboral, social i el bebè es veu un nen rialler, dels que s'adormen a tota arreu i no li fa cap lleig a cap braços.  
Tot això em fa pensar, sóc una mama pardilla? Estic totalment dominada per la fera lloba que es pensa que ha de protegir al seu petit de tot i de tothom? Perquè quan anem a Catalunya no deixo al meu baby amb els avis i jo aprofito per dormir migdiada, anar a la piscina o simplement estar amb el meu home?
Doncs la resposta a totes aquestes preguntes al final és ben senzilla, perquè dins el meu cor hi ha alguna cosa que em diu que he d'estar amb el meu baby, ell em necessita i jo el necessito. 
Deu ser cert això del cordó umbilical invisible i que cada mare/fill necessiten un temps diferent per anar trencant aquest lligam. En el meu cas el lligam és ben fort i de moment no tinc cap pressa (ni ganes) de perdre una cosa tan meravellosa. 
He d'admetre que quan aquests amics m'explicaven totes les coses que feien sense el bebè, per un moment vaig sentir una certa enveja de veure que ells feien sopars romàntics i viatges de nuvis, però en el meu cas no podria gaudir de cap d'aquestes coses sabent que el meu baby no està a prop meu, així que per una temporada continuaré sent la mama pardilla, la mama lloba, en definitiva continuaré escoltant el meu cor que batega fort i clar.

dijous, 1 de setembre de 2011

Segon viatge a Catalunya

Ja hem arribat de passar uns dies per terres catalanes. Aquesta vegada ens hem pres el viatge amb més tranquil·litat i hem improvisat molt més el tema de les visites i curiosament això d'anar planejant sobre la marxa ha anat molt bé i hem vist a més gent de la que ens pensàvem. Estic descobrint que es pot anar a Catalunya sense necessitat de sortir de casa amb una fulla excel detallada amb totes les visites de la setmana i això és molt alliberador.
 
El balanç del Baby d'aquest viatge ha sigut:
- Ha fet 7 mesos a terres catalanes.
- 1 denteta nova, ja van 4.
- Ha après a dir mamamamamamamamamama sense parar, ni respirar, ni canviar el to, ni la mirada.. Anem pel carrer i el tio dispara la metralleta de mamamamamama i va despertant somriures i mirades allà on anem.
- Ha patit el que és suar mentre es dorm. Per sort només va ser una nit.
- Ha estrenat el "parque" i les joguines de bebè gran que ens va deixar la tieta, alias "la meva salvadora".
- Ha caminat per la sorra fineta i s'ha mullat els peus al mar. Això de l'aigua tan freda no li va agradar gaire, però seure a la tovallola i mirar i escoltar les onades sí que li va agradar molt.

El balanç de la MamaModerna d'aquest viatge ha sigut:

- 16 picades de mosquit de les grosses, de les que piquen i s'inflamen.
- Un refredat que va aparèixer tímidament fa un parell de dies però que ara per la veu de manolo que se m'està posant jo diria que la cosa anirà a pitjor.
- Un cul lleugerament més gros per culpa de totes les porqueries que he menjat aquests dies.
- El meu primer llibre llegit des de que vaig tenir al baby. He llegit Breaking Dawn, perquè estic tenint un brot psicòtic/adolescent i havia de saber com acabava la història d'amor entre la mortal Bella Swan i el vampir Edwar Cullen.
- Cap raig solar ha tingut la amabilitat de deixar-se caure, així que continuo igual de blanca nuclear.
- He descobert la Babycook. És la meva nova gran amiga inseparable.

Segur que em deixo un munt de coses, però és que estic destrossadeta.


Vull aprofitar aquest post per agrair a l'Erna el seu regal i dir-li que ja m'ha arribat el llibre. L'Erna va fer un sorteig d'un exemplar del llibre que ha escrit el seu home,
Mandalas del Tíbet i jo vaig ser l'afortunada a guanyar l'exemplar amb dedicatòria i tot. És un llibre preciós i ara que el tinc a les mans us he de dir que l'enquadernació és fantàstica. El llibre té espirals i així es poden passar les pàgines molt fàcilment, les pàgines són gruixudes i així es poden pintar els mandales sense que traspassi darrera, la mida del llibre també és molt encertada i no pesa res! Moltes gràcies Erna!