dimarts, 28 de juny de 2011

Ja tenim passaport

Avui ha arribat el passaport del baby i ja tenim els primers vols de l'any comprats! Catalunya here we go!
 
Aquesta és la cara que li he posat al carter aquest matí quan he vist la seva presència davant de casa. Una cara igualeta a la de Carrie Bradshow descobrint uns Manolos als magatzems de Vogue.
 
Però què bona gent hi ha a l'ambaixada espanyola, què bons treballadors, què eficients ... se m'està anant la olla, veritat? Dec estar encara sota els efectes de la FELICITAT ABSOLUTA!

diumenge, 26 de juny de 2011

Anem a la piscina

Quines ganes tenia de fer aquesta activitat. Jo sóc una persona molt aquàtica. Estar dins de l'aigua em relaxa molt i desperta en mi un esperit aventurer i una mica infantil.

El meu marit i jo tenim moltes coses en comú però també tenim algunes aficions que no compartim en absolut. Són justament aquestes aficions les que ens preguntem molt sovint quines preferències acabarà tenint el baby. És a dir, li agradarà el futbol com el pare? Serà un peixet com la seva mare?

Com ja podeu imaginar, els dos posem cullerada perquè al nen li agradi les aficions de l'altre. Al final el baby farà el que li doni la gana, això està clar, però de moment anem aprofitant nosaltres, ja que ell encara no opina gaire.

Doncs, aquest cap de setmana hem anat a un gimnàs que disposa d'una piscina d'aprenentatge especial per a canalla. És una piscina de 10x10, amb una fondària de 65 cm., l'aigua està a 30 graus i plena de boles de colors que floten.

Al principi el baby estava una mica neguitós, perquè la piscina estava plena de nens més grans i feien uns xisclets que l'espantaven una mica. La cosa ha millorat quan miraculosament ha marxat tothom de cop i ens hem quedat sols a la piscina. Llavors el baby s'ha relaxat i ha començat a gaudir de l'experiència.

Hi ha coses que m'han sobtat molt. Jo pensava que al ficar un bebè dins de l'aigua instintivament movia peus i braços per flotar o intentar nedar. Doncs el baby no ha mogut un múscul. Era divertit veure com feia honor a la seva condició de sac de patates i es quedava quiet dins de l'aigua com si fos un suro que flota. Amb la de patadotes que dona quan el banyem a casa! També m'ha sobtat que l'hem tingut 35 minuts dins de l'aigua! Al final l'hem tret perquè no volíem abusar sent el primer dia, però hagués pogut estar 10 minuts més sense problema.

L'estres de després ja us el podeu imaginar. Tapa bé al nen que no agafi fred, treu-li una mica el cloro a la dutxa, vigila no rellisquis i caiguis, entra el laberint de canviadors i buscar un que tingui taula de bebès, posa-li oli d'oliva ràpidament per tot el cos perquè no se li ressequi la pell, vigila que no caigui res al terra i acabi la roba mullada, busca bolquer, busca xumet que el nen plora, vesteix-te ràpid encara que vagis mig xopa i amb cloro perquè el nen ja no vol xumet el que vol és teta...

Jo crec que s'ho ha passat molt bé. La propera prova ( si tot va bé i ens arriba el passaport) serà a ple estiu en una platja de la costa brava en una d'aquelles piscinetes inflables que venen per a nens petits. I can't wait!

dijous, 23 de juny de 2011

Gent tonta del cul

El món és ple de gent amb ganes de buscar conflictes i justament ahir em vaig topar amb un imbècil d'aquesta espècie.

Us explico:

A tots el vagons del metro de Londres hi ha una zona especial de prioritat per cadira de rodes i cotxets. El que passa amb aquesta zona és que hi ha 2 seients plegables, així que la imatge més normal és veure gent asseguda a aquests seients i els cotxets pel mig del passadís del vagó. A mi no em dona la gana de deixar el meu cotxet en una zona d'entrada i sortida de gent, quan tinc un àrea de prioritat especialment designada per aquest ús, així que només entrar al metro ja vaig anar directe, com ja he fet altres vegades, cap a la zona en concret.

Hi havia un senyor assegut en un dels seients i li vaig preguntar amablement si podia aixecar-se per poder deixar el cotxet. Li vaig parlar fent ús d'un dels meus millors somriures i donant les gràcies per l'amable gest ( tot i que estic en tot el meu dret). El paio era el típic executiu que anava amb el seu ipad i devia tenir uns 50 ( per cert molt mal portats). Doncs en principi cap problema, es va aixecar i es va quedar dret al passadís tot i havent més llocs lliures.

Quan va passar una estona se m'acosta el tio i em diu que si era necessari fer-lo aixecar quan tinc tot l'espai del passadís lliure. PER-DO-NA energumen? Vaig pensar jo.

Abans de ser mare aquesta hagués sigut al típica conversa on m'hi hagués posat vermella com un tomàquet només de pensar que tenia tot el vagó mirant-me i esperant la meva contestació, però ara les coses són molt diferents. Pobre home, no tenia ni idea de que tenia davant una mama que els té molt ben posats. Vaig pensar, tu vols discutir doncs va vinga som-hi!

Els anglesos tenen una manera de voler ofendre't molt diferent a la manera espanyola. En cap moment el tio em va cridar i gairebé no va gesticular i estar clar que per la seva manera descarada de dirigir-se cap a mi, ell pensava que jo li contestaria un "ho sento senyor, ho tindré en compte per la propera vegada".

El que vaig fer va ser el següent. Amb un somriure sarcàstic i amb un to com si li parlés a un mig curtet que no s'entera de res li vaig dir que deixava el cotxet a la zona de cotxets per motius de seguretat. Ell va insistir amb el tema i llavors va ser quan vaig alçar la veu per assegurar-me que em sentien a la Xina i sense perdre el somriure i el posat elegant li vaig dir que jo tenia prioritat, que ho posava ben clar el rètol i que ell tenia més llocs lliures si volia seure. Al final va ser ell que es va posar vermell i ja no va gosar ni a aixecar el cap en tot el trajecte.

Resultat:
1 punt per la MamaModerna
0 punts pel tio tonto del cul

dilluns, 20 de juny de 2011

Sogres

Quan els meus sogres van saber que la cosa del passaport anava per llarg, no ho van dubte un instant i van comprar uns bitllets d'avió per venir-nos a fer una visita, així que aquest cap de setmana han vingut a Londres.

Jo que voleu que us digui, la notícia no m'entusiasmava gaire, perquè al portar tan de temps presonera en aquest país, hagués preferit haver pogut anar a Catalunya uns dies, carregar piles i un cop amb aires renovats, llavors sí que el meu cap hagués estat més predisposat a les visites, perquè sembla que no, però quan venen visites t'hi acabes deixant la pell i tot. Per molt que la gent insisteixi que nosaltres fem la nostra vida i que ells ja s'emmotllaran al nostre dia a dia, al final sempre acabes fent un munt d'esforços que a una servidora que és mama recent i té poca ajuda li acaben passant factura.

Després de 3 dies molt intensos crec que aquesta visita ha servit per millorar la relació i sobre tot per una cosa que jo trobo molt important, deixar de veure la sogra com "la sogra" i començar veure-la com "l'avia del meu fill".

Crec que és un pas que totes les mames hem de fer, unes ho fan de forma natural i sense casi plantejar-s'ho i jo sóc de les que li costa bastant donar aquest pas. No se cap a on anirà aquest sentiment. Vull pensar que cada vegada la veuré més com una aliada amb la que podré comptar en moments difícils de la criança del baby i també aniré tenint més ganes de compartir amb ella els moments bons del seu dia a dia.

Un dels factors que ha fet que jo estigui començant a canviar el xip de la manera de veure-la és que he vist que fa molts esforços per mostrar-me RESPECTE de la manera que vull criar al baby. I dic esforços perquè té una personalitat molt forta i sempre li agrada opinar d'absolutament tot. Quan va néixer el baby i inclús durant l'embaràs jo tremolava amb alguns comentaris que havia fet i pensava quina bona m'esperava a partir d'ara. 


Doncs sembla que la cosa va per un bon camí. Ella continua opinant de tot, això no hi ha qui ho canviï, hehehe, però ara la diferència és que noto que quan jo li dic el que penso de les coses, ella ho té en compte i ja no insisteix a tirar cap a un altre camí.

Jo sóc una persona que valoro molt quan algú fa esforços per canviar, així que la meva idea és demostrar-li lo contenta que estic de que em respecti les meves decisions i de que com m'agradaria que la cosa continués per aquí. Crec que és important que li faci saber que me n'adono dels seus canvis i de com els aprecio, així anirem creant un cercle de bon rotllo que seran els fonaments per continuar amb una relació positiva basada en el respecte i la confiança.

Una reflexió final: Us heu adonat que en cap moment parlo del sogre-avi. Perquè serà que les palles mentals sempre són entre dones ...

dimecres, 15 de juny de 2011

Ja ens anem coneixent, o no

Una de les coses que més em van trasbalsar quan va néixer el baby va ser lo difícil que és entendre les necessitats d'un nadó.
 
Jo sempre m'he considerat una persona amb sensibilitat, que sap escoltar als demés i de vegades puc inclús donar algun consell una mica encertat, així que aquesta impotència de tenir un nen als braços que plora i no saber que volia, no me l'esperava en absolut. Així sóc jo, una mica il.lusa de vegades.

Amb els mesos he anat fent feliç al meu baby de la millor manera possible, intentant que plorés el mínim possible però sempre amb la sensació que havia d'anar provant i moltes vegades m'equivocava.

Fins feia poc estàvem en un punt que ja li coneixia els plors. Quan tenia gana (aquest és fàcil), quan tenia son, quan volia estirar les cames, quan volia gresca de la bona... Estava començant a estar orgullosa de mi mateixa, gairebé amb pocs segons de plors, la super MamaModerna actuava amb una eficiència digne de pujada de sou i bonus a final d'any i tot.

Però sembla que al baby li agrada la lliure expressió i això de que no el deixi rondinar a ple pulmó no li deu haver agradat del tot perquè el tio ha desenvolupat una nova manera de demanar les coses que a la mama li costa més de solucionar.

El nen es passa tot el dia sant dia fent "mmmmmnnnggg"! Jo l'he batejat com l'etapa de la frustració. Qualsevol cosa el frustra! Si li cau un nino, li torno a posar, li torna a caure .. així fins l'eternitat. Si ja no vol estar al menjador, doncs vinga a l'habitació, uns minutes de riures i torna la frustració. Que si vol jugar panxa a terra, uns xisclets de felicitat i apa tornem-m'hi a estar enfadats.

Tot es tan subtil i amb unes dosis tan altes de bipolaritat que és difícil no tornar-t'he mig boja al final del dia.

Menys mal que a la que em dedica un somriure, em carrego de bona energia una altra vegada i torno a estar a punt a que soni la campana del proper assalt.

dilluns, 13 de juny de 2011

Anem a cantar

La biblioteca del barri organitza una activitat per a nens cada dilluns. Es tracta de cantar cançonetes. Cadascú s'asseu a la catifa amb el seu nen i tothom canta i balla les cançons al ritme de la música. Entre cançó i cançó una noia explica contes curts i les dues ultimes cançons es fan amb instruments tipus sonalls i panderetes que reparteixen per a tots.

Tenia moltes ganes de començar a fer coses així amb el baby i avui ja no m'he pogut resistir més i hem anat a provar. Hem arribat dels últims i ja estava tothom col.locat, així que hem hagut de seure al final de tot. He al.lucinat amb l'èxit de l'activitat, al menys hi havia 40 mames i 40 nens allà ficats. Potser perquè era gratis?

M'ha agradat molt l'ambient que hi havia. Si ja de per si és molt tendre escoltar com una mama li canta al seu nadó, amb aquella veueta dolça que posem totes, doncs imagineu quina sensació en una sala plena de mames, totes cantant a l'hora. Bé, quan han repartit els instruments al final de tot, ja no era tan bucòlic perquè ja no hi havia 40 nens relaxadets mirant com les mames feien el ruc, més aviat ha sigut com si les feres despertessin de cop.

El baby ha estat molt alerta al principi. Ell anava mirant tot sense saber molt bé el que passava, però es veia content. Al final de cada cançó tothom aplaudia i això li encanta perquè jo li faig molt sovint. Em passo el dia "bravo baby molt bé, això o molt bé allò" i ell de vegades inclús dona xiclets d'alegria quan li faig .. si és que tinc un dofinet. Ai perdoneu, que em desvio del tema principal ... Doncs això, que no crec que s'hagi assabentat de gaire cosa, però és normal ja que crec que el baby era el més petitó de la sala i aquest tipus d'activitat les gaudeixen quan són una mica més grans. Ja anirà creixent i cantant i ballant ben aviat.

També volia comentar que l'activitat era a les 10 del matí, perrrrr favorrrrrr! No entenc perquè posen aquests horaris. Amb lo bé que aniria que ho programessin a la tarda, quan la majoria dels nens entren en el que ja he batejat com "la hora xunga" i ja no saps ni que fer amb ells ni com entretenir-los ni res.

divendres, 10 de juny de 2011

Mei tai Hop Tye

Mireu, mireu quin autoregal més xulo que m'he fet: un mei tai marca Hop Tye.

Quan va néixer el baby em van deixar un portabebès marca babybjorn. Jo estava encantada amb la idea de portar el baby penjat i encantada de que m'haguessin deixat un dels portabebés que jo pensava que era de lo milloret del mercat. Doncs resulta que de bon portabebès res de res. Em va passar el que li passa a moltes mames, que me'l vaig posar un parell de vegades, vaig acabar amb un mal d'esquena important i vaig desistir de la idea de portar el meu nen penjat, pensat-me que jo era una "debilutxa" i que tot allò només ho podien fer mames fortes amb músculs treballats al gimnàs.

Van passar els mesos i mirant per diferent foros vaig descobrir el món de les motxilles ergonòmiques, mei tais, bandoleres, pounch i fulards. En un principi m'ho llegia amb una certa distància tot plegat, perquè tenia la idea preconcebuda de que tot allò era una mica hippy i no anava gens amb el meu estil, però llegint, vaig veure que de hippy res, que hi havia models moníssims i que aquelles mames es veien normaletes, no superwomen de gimnàs.

Em va començar a picar el cuquet i mirant i mirant, em vaig decidir per comprar el mei tai que veieu a la foto. El color és bastant soso ( al final ni model modern ni res, a lo clàssic: negre), però té característiques que em van acabar de convèncer. Podeu veure els detalls del producte al post de Una Maternidad diferente

Encara estic aprenent a posar-me'l i a treure-me'l, però he de dir que l'experiència enganxa bastant. Noto molt la diferència del babybjorn a un portabebès ergonòmic i tot i que el meu baby ja pesa 8 quilos, no em noto l'esquena carregada com abans. Bueno una miqueta sí que es nota perquè començar amb 8 no és el mateix que començar des de que neixen i anar-se'n acostumant al pes a mesura que creixen, però no acabo amb mal d'esquena.

Així que aquest és el regal que m'he fet a mi mateixa, tornar a gaudir del meu petit de ben a prop. Es pot demanar un regal d'aniversari millor?

dijous, 9 de juny de 2011

Tornant a veure el got mig ple

Ja fa uns dies que intento escriure un post de totes les novetats de la setmana: va arribar el meu auroregal, he assistit a un "workshop" sobre alimentació complementària, noves habilitats del baby ... però un cop els posts estaven acabats, els hi feia una última ullada i veia que havien quedat escrits amb to que no m'agradava gens, un aire negatiu i pessimista. Així que vaig decidir no publicar-los i tornar-m'hi a posar quan passés aquesta onada de mal rotllo que m'inunda últimament. Em vaig dir a mi mateixa que no em donava la gana, que jo sempre he vist el got mig ple i que les coses de les que volia parlar eren coses bones i es mereixien el "carinyo" i el bon rotllo amb el que sempre he guiat la meva vida.

Bona part del meu mal humor d'aquest últims dies és degut a que el meu fill continua sent un "sensepapers" i havia d'anar a parlar amb la gent de l'ambaixada espanyola per solucionar el tema.

Perquè us feu una idea del que m'esperava, la setmana passada vaig trucar per demanar informació per telèfon i una noia que treballava allà em va dir que a què venien les meves presses, que havia tingut 4 mesos per tramitar els papers. No vaig saber ni com contestar. I és que ja m'havia oblidat de la mala educació espanyola. Tampoc ajudava gaire els comentaris de la gent, ja que tothom que conec que hi havia anat, havia tingut molt males experiències.

Doncs això ens va tocar fer ahir i avui, anar d'excursió a l'ambaixada, preparats psicològicament per tot tipus d'humiliacions, males maneres i assumint que segurament faltaria algun paper i hauríem de tornar una altra vegada.

Sorprenentment hem sortit d'allà amb una sensació molt bona. Ens han tractat com a persones i no com a borregos! No sabem el motiu de tanta amabilitat, però el cert és que hem notat que com anàvem amb un bebè ens han donat una mica de prioritat a l'hora de fer les cues i inclús ens han somrigut i tot! Què més es pot demanar? Un passaport potser?  :-P

El pare del baby diu que és massa d'hora per escriure bé d'aquesta gent, ja que encara no tenim el passaport a les mans i que pot passar qualsevol cosa que faci que tot s'endarrereixi encara més de lo normal ( lo normal són 4 setmanes, gluuuups), però jo sento que m'he tret un pes de sobre. El fet que estigui tot entregat i seguint el seu curs fa que estigui com si pesés 5 quilos menys! Ara només queda esperar el dia gloriós!









dilluns, 6 de juny de 2011

Anem en metro


Ahir va ser el meu aniversari. El primer com a mama!

Per celebrar-ho vam decidir anar a dinar amb uns amics al centre de la ciutat i ... en metro. Prova de foc de les de veritat!

Jo tenia ganes de provar això de pujar i baixar escales mecàniques amb el cotxet per anar agafant-li el "truquillo", ja que, ara que el baby és més gran, vull anar al centre més sovint. Doncs quin horror d'experiència! Pensava que era qüestió de pràctica, però vaig veure que la seguretat del baby depèn de massa factors externs que no puc control.lar.

Les primeres escales, les va voler baixar el pare del baby i ell molt confiat diu que millor baixar d'esquenes, doncs horrooooor! Ell va començar a baixar, la jaqueta va caure al terra i el cotxet es va quedar fora. Menys mal que jo estava darrera per ajudar a solucionar el desastre. Llavors vaig dir que ni de conya baixàvem d'esquena, que millor de cara, doncs el cotxet es va quedar encallat al final de l'escala, perquè s'havien de pujar les rodetes de davant una mica per ajudar-lo a sortir de la cinta. Evidentment em vaig clavar els mànecs a les costelles, em vaig xafar el peu i gairebé ens mengem al pobre que venia darrera.

Encara no havíem agafat el metro i ja portàvem una cara de tensió els dos que no semblava que anéssim a celebrar un aniversari, més aviat semblava que necessitàvem ajuda psiquiàtrica urgent.

Dins el vagó del metro, el baby es va portar molt i molt bé. Va anar dormidet una bona estona i quan es va despertar va seure a la meva falda i anava jugant amb el seu pare tot content i rialler.

A la tornada, quan ja teníem la tècnica mig dominada i pensàvem que no li havíem d'agafar por a això de les escales, un tio que tenia pressa se'ns va creuar davant sense deixar marge de reacció i gairebé encallem una altra vegada. Buuuuuf, ja estàvem "tensionats" una altra vegada.

En fi, vull pensar que amb uns quants intents més els riscos s'aniran minimitzant, però fins ara no havia pensat que una cosa que sempre he vist fer a tantes i tantes mames pogués ser un esport d'alt risc en potència.

Referent del meu aniversari i sent sincera, he de dir que no va ser un dels millors aniversaris que he tingut. El baby continua sent un "sensepapers" i això fa que de moment no puguem anar a Catalunya. Fa molts mesos que estic reclusa en aquest país fred i de mal menjar i realment necessito anar uns dies per terres catalanes a recarregar piles. Ara, això sí, a la que tinguem els documents del baby, no hi haurà qui ens pari! Penso recuperar hores de vol sens falta!

Per animar-me una mica, vaig fer el que faig molts anys: fer-me un "autoregal". Espero que avui m'arribi per correu i ben aviat faré un post parlant de la meva nova adquisició...

divendres, 3 de juny de 2011

Tinc un fill, però com si tingués dos

El meu portàtil s'ha convertit en la meva afició/adició d'aquests últims anys.

Recordo aquells temps en què a casa només teníem un portàtil i a la que arribàvem ja ens estàvem barallant el marit i jo per qui tenia el monopoli aquell vespre. El dia que li tocava a l'altre, justament era el dia que es treia la típica conversa  de "va, anem a veure un programa els dos plegats per fer vida de parella", però quan era l'altre que li tocava el portàtil, ni vida de parella ni res. Era més aviat: "ara no guapo/a que estic mirant les meves coses". I així van anar passant els anys..

Un dia vaig dir prou, que no podíem continuar amb aquest tira i arronsa en coberta de qui es quedava el portàtil cada vespre/nit, així que vam comprar un altre. Per suposat que el nou se'l va quedar el marit, per qüestions de feina ( o això diu ell) i jo vaig heretar el vell.

Des de llavors ja hem assumit la situació, cadascú en un sofà amb el seu portàtil mirant les seves coses i com ara ja no hi ha cap tira i arronsa, doncs ve molt més de gust veure programes i sèries junts. Com ha anat evolucionant el romanticisme senyors: ell m'ensenya videos frikis del youtube i jo li ensenyo fotos de caques de bebès. Però l'important és voler compartir les coses, oi?

I aiiii com marxi internet, llavors ja tenim el drama muntat. Semblem dos ionquis en ple mono i sense dosi. Té un punt de diversió i tot perquè sempre reaccionem de la mateixa manera. Vinga encendre i apagar el router, buscar si podem agafar el wifi ( pronuncia anglesa: uai-fai) gratis del veí i finalment la resignació de que hem de trucar a la companyia i esperar els dies pertinents a que ho arreglin.

Aquests dies d'espera és quan descobrim coses oblidades que hi ha per la casa. Ostres si tenim tele, ostres si tenim vídeo, ostres si puc desmuntar l'extractor de la cuina que no faig servir mai i convertir-lo en una peça d'art decorativa pel passadís de casa. Quan et venen aquestes idees pel cap ja saps que estàs tocant fondo i que més val que marxis a la biblioteca del barri que allà sí que tenen internet.

Doncs bé, aquests són els pares que li ha tocat tenir al baby. Tenim tots els números que la primera paraula que digui en lloc de mama/papa sigui gmail, facebook o wikipedia i és que, les generacions que vindran seran tan diferents de nosaltres!

dijous, 2 de juny de 2011

Vacunes i el baby


Ahir vam anar a posar vacunes al baby. Tres punxadetes a les cames.
 
Com ja hem anat altres vegades, he anat elaborant una tècnica per intentar que la situació sigui el menys dolorosa possible. Es tracta de donar-li el pit a la vegada que el punxen. Normalment les infermeres em miren amb cara rara quan només entrar per la porta ja estic amb mode "tetes fora", però és el que millor funciona per consolar al baby.  Jo li vaig donant el pit, el pare li aguanta els peus, quan el punxen plora i em mira amb cara de "mama m'estan fent mal coi, fes alguna cosa" i de seguida torna al pit, mig plorós i enfadat, però amb un parell de xuclades es va relaxant.
 
El problema aquesta vegada és que van ser 3 punxades i jo a la segona ja em sentia com una estafadora, dient-li que no passava res que la teta màgica estava allà per ajudar-lo, quan sabia del cert que encara l'havien de torturar una miqueta més. Pobret, quin disgust que va agafar. Després a casa va estar molt intranquil i avui té les cametes inflades de les punxades. Menys mal que fins d'aquí molts mesos no hem de tornar.

dimecres, 1 de juny de 2011

Vacunes SÍ

Quan estava embarassada pensava quin tipus de mare volia ser i el tema de les vacunes em tenia molt confosa. Crec que als de la nostre generació ens han posat totes les vacunes que tocaven però ara hi ha com una nova tendència a qüestionar molt més als professionals de la salut i la necessitat de vacunar. Inclús va haver un moment que em semblava que seria millor mare si no vacunava al baby o m'informava d'una forma exhaustiva de quines sí i quines no. Al final, posant una mica de seny, vaig veure que per molt que m'informés mai entendria la complexitat del món de les vacunes, el seus estudis, els efectes, etc. i que si el meu flll agafava alguna cosa per no estar vacunat com corresponia, jo tampoc li sabria explicar un dia el perquè d'aquella decisió d'una forma lògica, sense començar la frase amb un " fill, quan tu erets petit hi havia una monja mig boja que es va relevar contra totes les farmacèutiques del món i ens va fer pensar a tots que les vacunes eren un verí de satanàs que ens injectaven amb l' únic propòsit de fer diners"

Aquí va el link dels videos de la monja en qüestió, per si voleu riure una mica
http://www.youtube.com/watch?v=vrc7E8jOAwM

Al final el que em va acabar de convèncer de vacunar al baby i treure'm tots els neguits de sobre van ser una sèrie d'articles que va publicar el doctor en biologia i investigador del CSIC a l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona, Daniel Closa.

En el meu post d'avui m'agradaria animar a tothom a que llegís aquests articles ja que estan explicats d'una manera molt senzilla i coherent. A mi em van ajudar molt a veure les coses clares una altra vegada.


http://ciencia.ara.cat/centpeus/2010/12/13/va-de-vacunes 
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2010/12/14/que-fa-una-vacuna/ 
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2010/12/15/vacunes-i-poblacions/ 
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2010/12/16/vacunes-autisme-timerosal-i-altres-2  
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2010/12/17/vacunes-algunes-reflexions-finals/