dimecres, 15 de juny de 2011

Ja ens anem coneixent, o no

Una de les coses que més em van trasbalsar quan va néixer el baby va ser lo difícil que és entendre les necessitats d'un nadó.
 
Jo sempre m'he considerat una persona amb sensibilitat, que sap escoltar als demés i de vegades puc inclús donar algun consell una mica encertat, així que aquesta impotència de tenir un nen als braços que plora i no saber que volia, no me l'esperava en absolut. Així sóc jo, una mica il.lusa de vegades.

Amb els mesos he anat fent feliç al meu baby de la millor manera possible, intentant que plorés el mínim possible però sempre amb la sensació que havia d'anar provant i moltes vegades m'equivocava.

Fins feia poc estàvem en un punt que ja li coneixia els plors. Quan tenia gana (aquest és fàcil), quan tenia son, quan volia estirar les cames, quan volia gresca de la bona... Estava començant a estar orgullosa de mi mateixa, gairebé amb pocs segons de plors, la super MamaModerna actuava amb una eficiència digne de pujada de sou i bonus a final d'any i tot.

Però sembla que al baby li agrada la lliure expressió i això de que no el deixi rondinar a ple pulmó no li deu haver agradat del tot perquè el tio ha desenvolupat una nova manera de demanar les coses que a la mama li costa més de solucionar.

El nen es passa tot el dia sant dia fent "mmmmmnnnggg"! Jo l'he batejat com l'etapa de la frustració. Qualsevol cosa el frustra! Si li cau un nino, li torno a posar, li torna a caure .. així fins l'eternitat. Si ja no vol estar al menjador, doncs vinga a l'habitació, uns minutes de riures i torna la frustració. Que si vol jugar panxa a terra, uns xisclets de felicitat i apa tornem-m'hi a estar enfadats.

Tot es tan subtil i amb unes dosis tan altes de bipolaritat que és difícil no tornar-t'he mig boja al final del dia.

Menys mal que a la que em dedica un somriure, em carrego de bona energia una altra vegada i torno a estar a punt a que soni la campana del proper assalt.

7 comentaris:

Sol Solet ha dit...

Jo estic més o menys a la mateixa fase, al cap de poca estona es cansa de tot. A mi em funciona molt posar-la davant d'una finestra i que miri fora, ho troba entretingut, així fem un parèntes i continuem amb una altre cosa.
Per lo dels objectes que li cauen estigues tranquila ara ells no tenen consciència que els objectes es mantenen encara que ells no els vegin. Ara quan no veuen un objecte o una persona és que no existeix, per això més endavant els fa tanta gràcia el joc del "tat" ja que diuen, carai, un objecte apareix i desaparaix en un moment!!
Ànims!

Ira ha dit...

No t'atabalis, és una fasse més, a la meva li encantava (encara ara) mirar-se al mirall, mullar-se les mans, ballar amb mi per casa...
A més de ser mares ens convertim en artistes, clowns, malabaristes, cantants...
Una abraçada!

Esther ha dit...

Com diu alguna compi són etapes que han de passar els nens i la frustració és tan necessària com qualsevol altre aprenentatge :-)

No t'amoïnis perquè segur que ningú el coneix millor que tu!

Euphorbia ha dit...

Com diuen, són etapes però no t'emocionis, perque quan s'acabi aquesta en començarà alguna altra que també tindrà el seu què.
Això no té aturador.
Petons

MamaModerna ha dit...

Sol solet, al baby també li agrada força mirar per la finestra. Com tu vas dir l'altre dia al teu post, intentem gaudir de les etapes el màxim possible tot i que de vegades sigui cansat per a les mares.

Ira, m'apunto lo de las mans que activitat aquesta no l'he provada mai. Tens raó som unes mames-artistes!

Esther, gràcies guapa. Si que és cert que entre els dos hi ha inclús telepatia. Amb una mirada ja ser anticipar la tarda que m'espera. hehehe

Euphorbia, canvien tan ràpid veritat? Quan ja tens la situació mig controlada, aprenen una habilitat nova i apa tornem-hi a començar. Però que ve que ens ho passem les mames :-)

Ira ha dit...

Per cert, m'agrada el new look del blog ;) Una abraçada.

MamaModerna ha dit...

Has vist Ira! M'ha vingut la inspiració d'una mami amb molt bon gust :-P