dissabte, 31 de març de 2012

De botigues

Mai he gaudit anant a les botigues a comprar roba pel baby, per mi és una tortura perquè mai trobo el que busco o si ho trobo mai hi han talles. És com si tothom es possés d'acord per comprar el mateix la mateixa setmana. Per aquest motiu m'he convertit en una mare mig boja que compra tovalloles de platja al febrer i bufandes a finals d'agost. Aquest dies estava fent el pelegrinatge mensual al centre comercial quan vaig fer un descobriment ben interessant...

Ja feia setmanes que quan anava a comprar roba pel baby trobava que no hi havia massa cosa de la seva talla, (de 12 a 18 mesos), inclús una vegada em vaig queixar a la caixera dient que com podia ser que tinguessin tanta roba pels bebès petits i tan poca cosa a partir dels 12 mesos. La caixera em va mirar amb cara rara com si no s'acabés de creure el que deia i jo vaig sortir de la botiga indignada pensant que ella era una maleducada .. Doncs ahir vaig descobrir que la caixera em mirava amb cara rara amb tota la raó i és que em vaig adonar que no hi havien talles perquè la secció de bebès s'acaba als 12 o 18 mesos (segons la botiga) i que a partir d'ara havia de mirar la roba del baby a la botiga i oblidar-me de les parets minúscules i els racons apartats dedicats a roba per bebès! Així sóc jo, molt espavilada per unes coses i molt tonteta per unes altres,, eii, però 100% autèntica!
Em vaig sentir ben estúpida per haver trigat tantes setmanes a lligar caps d'una cosa tan obvia i a la vegada estava eufòrica quan vaig veure el nou món de possibilitats que tenia allà davant. Reconec que se me'n va anar una mica el cap comprant alguna cosa que no necessitàvem, però en fi, de tant en tant no passa res.

Tot això m'ha fet ser conscient d'una cosa: my baby is not a baby anymore, he is a proper toddler now! Time flies my dears.

dissabte, 24 de març de 2012

Un dissabte a urgències

Avui el baby ha caigut i hem hagut d'anar a urgències, M'explico:
El baby estava jugant a casa i ha perdut l'equilibri, com tantes altres vegades, però aquesta vegada ha picat la cara amb el canto de la tauleta i s'ha fet un petit tall a dins de la boca. Ell ha plorat, li ha sortit una mica de sang però de seguida se li ha passat i tots tan contents.
Ja ens havíem oblidat de la caiguda quan el baby s'ha despertat de la migdiada i hem vist que havia sang al llençol, llavors li hem tornat a mirar la boca i hem vist que tenia el "frenillo" enganxat entre mig de dues dents! Pobret, se li veien les dues dents molt separades de tanta carn que tenia allà enganxada. Molt gore tot plegat!
Jo he intentat tibar una mica per treure-li però estava ben enganxat i inflat, així que hem vist clar que havíem d'anar a l'hospital i que algú ens ajudés a treure allò d'entre les dents.
Era la primera vegada que anàvem a urgències i no sabíem amb que ens trobaríem. Jo pensava: "merda, fa tres setmanes que el baby no es posa malalt i segur que d'aquella sala d'espera sortirà amb algú virus xungo que ens amargarà la setmana". Així que fent honor a totes les meves paranoies, hem estat l'hora d'espera intentant que el baby no toqués a cap altre nen, ni cap joguina ni el terra ni ressss d'aquella sala infectada de nenes malalts.
Ell estava de bon humor i semblava que no li feia mal la boca sempre i quan ningú remenés allà dins.
Quan ens ha tocat entrar i l'ha vist la doctora, ens ha dit que volia evitar tenir que punxar-li i posar-li anestèsia i que intentaria treure-li tibant ( com he intentat fer jo a casa) i llavors ha sortit de la sala a buscar ajuda. Quan li he preguntat que això devia passar contínuament, m'ha dit que no ho havia vist mai que un nen se li quedés el frenillo enganxat entre les dents! Aquí és quan m'ha entrat el pànic, pensant, "meeerda no tenen ni idea de com solucionar el tema i el meu baby farà de conillet d'índies"
Ha tornat a entrar la doctora amb una ajudanta que portava unes pinces enooormes i mentre el meu home aguantava al baby, elles dues amb les pinces han començat a estirar fins que ha sortit tot. Pobret, ha plorat i ho ha passat malament (i jo encara pitjor), però la veritat és que la força bruta ha funcionat i als dos minuts el baby ja estava rient i bevent aigua tan tranquil com si no hagués passat res.
Així és com hem passat la tarda de dissabte. Menys mal que no ha sigut res greu i que aviat això serà només una anècdota més per recordar (o oblidar).

diumenge, 18 de març de 2012

Nova feina, nova vida

El meu home va deixar la feina a principis d'any ( amb dos collons) i va començar a treballar pel seu compte. La idea era que sinó li sortia cap client, ell aniria treballant en els seus projectes (projectes que ens han de fer rics algun dia, hihihi) i quan tingués cap contracte doncs aniria a treballar a les oficines del client.
Ara fa dues setmanes que ha començat a treballar per un client i les oficines estan a la quinta punyeta, 2 hores de porta a porta cada trajecte. Estem molt contents perquè és un molt bon contracte i el projecte té molt bona pinta, però també és cert que ara a mi em toca pringar més que mai.
Sóc jo la que ha de portar al baby a la guarderia i recollir-lo cada dia, sóc jo qui li ha de posar el pijama i sobreviure a l'última hora del baby, hora que he batejat com "l'hora xunga", sóc jo la que he de fer les petites compres d'entre setmana i sóc jo la que he de mantenir la casa mínimament ( molt mínimanent) recollida. Tot això sumat a treballar fora de casa de 9 a 17h. 

A més a més, vivim amb una constant incertesa de no saber si al meu home li sortiran més contractes aquest any, de quants diners guanyarem i sobre tot, no podem planejar cap viatge a Catalunya ni cap vacances perquè el meu home ha d'aprofitar tots els contractes que li puguin sortir.
Així és com es planteja el nostre 2012. Jo he de reconèixer que tinc dies dolents on trobo a faltar la nostra tranquil.litat de l'any passat, però també sóc conscient que aquest canvi laboral és una aposta de futur per tots nosaltres i val la pena intentar-ho.

divendres, 9 de març de 2012

Han arribat els mimos!

El baby sempre ha sigut un bebè molt independent i molt poc mimós, és un cel de nen, però de petons i abraçades ben poques. A mi això sempre se m'ha fet difícil i no és que hagués perdut l'esperança però si que portava un temps mentalitzada a acceptar que potser m'havia tocat tenir un fill d'aquesta manera. El caràcter d'un fill no es pot escollir, ens toca el que ens toca i crec que és un dels grans reptes de tots els pares, acceptar l'angelet que ens toqui i saber entendre'l i fer-lo feliç.
Doncs bé, estic molt contenta de dir que ja portem unes setmanes que el baby ha après a demostrar-me el seu afecte. Tot va començar amb les rebudes que em feia quan em veia a la tarda després d'estar tot el dia a la guarde, especialment els dies que anava el seu pare a recollir-lo. Llavors quan jo arribava a casa i em veia se l'il·luminava la cara de felicitat, corria cap a mi i m'agafava la cara amb les dues mans i es llençava a sobre meu amb la boca oberta i fent un gran "aaaaaa" (així és com el baby fa abraçades i petons). No tinc paraules per descriure lo feliç que em feien aquestes rebudes.
La cosa ha evolucionat molt més i ara el baby em fa "mimitos" tots els dies en un moment o un altre. Avui ha sigut espectacular, perquè hem anat a casa d'una amiga a jugar amb altres bebès i en un moment de la tarda el baby ha deixat de jugar amb els seus amiguets i ha vingut cap a mi per fer-me una suuuuper abraçada! La meva amiga que ha vist el baby moltes vegades i coneix el seu caràcter, m'ha mirat i ha entès perfectament la meva cara emocionada assaborint aquest regal tan meravellós.

divendres, 2 de març de 2012

Confusions nocturnes

Des de que va néixer el baby que em passa una cosa ben curiosa. Quan estic dormint amb el meu home al costat i per alguna raó allargo la mà i li toco la cara, en els meus somnis sempre em penso que estic tocant al baby. És un fet incomprensible perquè evidentment el meu home i el baby tenen olors diferents i tactes moooolt diferents, però allà estic jo tocant i tocant la cara del meu home mentre dormo. En aquell moment estic dormint i convençuda que estic agafant al baby, però una neurona del meu cervell no entén res del que passa i per això toco i toco la seva cara intentant esbrinar on comença i on s'acaba el baby. Llavors em començo a angoixar perquè no sóc capaç d'entendre el baby que tinc allà plantat i lluito per esbrinar-ho sense haver-me de despertar. Al final sempre m'acabo despertant i penso que tonteta que sóc, que allò era el meu home i no el baby.

Ahir a la nit va tornar a passar però "a lo grande", us explico. Ara el baby dorm a la nostra habitació amb el seu llit estil sidecar enganxat al nostre llit i ahir el meu home va venir a dormir una mica més tard i nosaltres dos ja estàvem KO. Doncs quan va venir a dormir, com sempre em va fer uns tocs perquè em girés i fos ell el que dormís al costat del baby i el que va passar és que el tio em va plantar la seva cara davant meu i jo de seguida la vaig agafar amb dues mans pensant-me que era el baby que s'havia despertat i volia escalar per sobre meu. El meu home es va pensar que jo estava desperta i que li volia fer algun petonet, però de seguida va notar que movia massa les mans com buscant alguna cosa i que no tenia cap intenció de fer-li cap petó. Jo estava profundament dormida i una altra vegada em pensava que aquella cara era la del baby. De cop i volta em va entrar molta angoixa perquè no entenia el tacte aspre de la cara ( barba de 2 dies) i tocava i tocava pensant que al baby li havia sortit una erupció horrible per la cara i que m'havia de despertar com fos i anar a urgències immediatament, llavors el meu home va parlar de cop i volta i jo vaig fer un salt i un j****r que segur que encara em senten els veïns. Quin sustooooo, per favor!


I vosaltres també teniu confusions nocturnes?