Sembla que de moment ni tornem a Catalunya ni ens mudem a Sudàfrica.
Ahir el jefe del meu home li va dir que no veia clar això de que treballi fora de l'oficina i justament aquest matí ha rebut un correu sobre la feina de Sudafrica dient que han trobat una altra persona que ja viu al país i clar els hi surt molt més econòmic.
De moment sembla que l'opció que apunta fort és la de passar un altre hivern a Londres, trobar una plaça d'escola bressol pel baby i jo reincorporar-me a la feina després d'un any de baixa amb el meu petit.
Em fa una mica de pena que no hagin sortit cap de les dues opcions que ens venien més de gust perquè ja m'havia fet il.lusions amb un canvi d'aires, però en fi, en moments com aquest és quan em sorprenc a mi mateixa, perquè ja estic amb el xip positiu una altra vegada. En lloc d'estar trista, una mica sí que estic que consti, però enlloc d'animar als pensaments negatius a que treguin cap, el que porto tot el dia fent mentalment és donar les gràcies. Sí, sí, les gràcies per tot allò bo que tinc, que no és poc. Em dic a mi mateixa que què afortunada que sóc de tenir la família que tinc, de tenir la feina tan enriquidora que tinc, de que m'hagin donat la jornada reduïda i pugui treballar 3 dies a la setmana, de poder escollir treballar o no treballar, de viure mitjanament bé i poder viatjar i tenir algun caprici de tan en tan, de lo afortunada que sóc de gaudir d'un any de baixa maternal, de que el meu baby mai s'ha posat malaltó ni ens ha donat cap ensurt de salut ( toco fusta), de les noves mamis-amigues tan fantàstiques que he fet aquest any (les reals i les virtuals) i de com agraeixo el seu suport i la seva companyia i altres pensaments d'agraïment que prefereixo guardar-me per mi mateixa.
De moment sembla que l'opció que apunta fort és la de passar un altre hivern a Londres, trobar una plaça d'escola bressol pel baby i jo reincorporar-me a la feina després d'un any de baixa amb el meu petit.
Em fa una mica de pena que no hagin sortit cap de les dues opcions que ens venien més de gust perquè ja m'havia fet il.lusions amb un canvi d'aires, però en fi, en moments com aquest és quan em sorprenc a mi mateixa, perquè ja estic amb el xip positiu una altra vegada. En lloc d'estar trista, una mica sí que estic que consti, però enlloc d'animar als pensaments negatius a que treguin cap, el que porto tot el dia fent mentalment és donar les gràcies. Sí, sí, les gràcies per tot allò bo que tinc, que no és poc. Em dic a mi mateixa que què afortunada que sóc de tenir la família que tinc, de tenir la feina tan enriquidora que tinc, de que m'hagin donat la jornada reduïda i pugui treballar 3 dies a la setmana, de poder escollir treballar o no treballar, de viure mitjanament bé i poder viatjar i tenir algun caprici de tan en tan, de lo afortunada que sóc de gaudir d'un any de baixa maternal, de que el meu baby mai s'ha posat malaltó ni ens ha donat cap ensurt de salut ( toco fusta), de les noves mamis-amigues tan fantàstiques que he fet aquest any (les reals i les virtuals) i de com agraeixo el seu suport i la seva companyia i altres pensaments d'agraïment que prefereixo guardar-me per mi mateixa.
