dissabte, 16 de juliol del 2011

Tres records

L'Onavis fa uns dies ens va explicar una iniciativa de la Fundació Reina Sofia, juntament amb l'Associació Nacional de l'Alzheimer i d'altres institucions: el banc dels records . Es tracta d'un banc virtual en el que tot aquell que vulgui pot emmagatzemar-hi algun record. D'aquesta manera es vol conscienciar a la gent de la necessitat d'avançar en la investigació per aturar aquesta malaltia. De no ser així, en els propers 40 anys més de 100 milions de persones poden perdre els seus records. L'Onavis, a més, ens va animar a deixar en el nostre blog algun record que tinguem i que volguem preservar. He trigat uns dies, però aquí van els meus: 

El meu primer record és de les sessions de pel·lícules que fèiem a les tardes quan feia mal temps. M'encantaven aquests moments. I si coincidia que aquell dia la meva mare no treballava, ja era fantàstic, perquè llavors ens estiràvem tota la família al sofà i jo em sentia la reina de la casa.
La peli "La Historia Interminable" em va obrir un món de fantasia meravellós i recordo perfectament tot el que anava sentint mentre la veia. Aquelles sensacions encara perduren!
També li tinc especial carinyo a Los Gremlings, Los Cazafantasmas, Laberinto, Cocodrilo Dandy, Beetlechus.


El meu segon record és de quan jo era petita però no recordo l'edat. Un dia el meu avi va aparèixer per casa, un quart pis sense ascensor, i li va dir a la meva avia tot content, mira que ens han regalat guapa. Era una cabra! Recordo la cara d'espant de la meva iaia dient-li al meu avi que si s'havia begut l'enteniment, que on volia ficar una cabra en un pis que gairebé no tenia ni balcó. La cabra va estar amb nosaltres uns dies i recordo aquells dies com a molt divertits. La meva iaia anava boja netejant caques de cabra per tot el pis i de fons sempre se sentia el "bee bee" característic de les cabres. Menys mal que la memòria és selectiva i no ser quin final va tenir el pobre animaló. Segurament ens el vam cruspir i jo sense saber-ho perquè per aquelles edats, tot era carn de vedella. "Menja, menja nena que aquesta carn és molt bona i alimenta molt". Segur que me la van colar ven colada.

El meu tercer record és de quan vaig aprendre a anar en bici. Estic molt orgullosa de dir que vaig aprendre a anar en bici als 24 anys i va ser gràcies al meu marit que em va animar a intentar-ho. Jo sempre havia sigut molt negada per qualsevol cosa que anés lligada a l'equilibri. Ni anar en bici, ni patinar, ni esquiar. Però al conèixer al meu marit, ell era dels que sempre anava en bici per la ciutat i jo vaig pensar que quina xulada devia ser anar en unes d'aquelles bicis de passeig que tenen el seu cistellet a davant. Doncs, vaig llogar una bici al passeig marítim i em vaig llençar carrer a vall com una boja. Quines sensacions més meravelloses. Tot pura adrenalina. Vaig trigar uns dies a dominar-la, ja que girar em costava molt i acabava el dia amb mal al tot el cos de lo tensa que anava, però quan ja li vaig agafar el truquet, vaig comprar-me la bici dels meus somnis i llavors vaig estar uns anyets que tot ho feia anant en bici. Ara ho trobo a faltar.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Qué bo amb una cabra a casa!! i la iaia anar treient merda!! jaja

I això d'aprendre a anar amb bici amb 24 anys em sembla fantàstic, d'aquesta manera pots recordar les sensacions que tenies, cosa que quan n'aprens de petit oblides.

onavis ha dit...

Molt bonics!! Lo de la cabra sembla de pelicula!
M'agrada que ho hagis seguit, així ens coneixem una miqueta més!

Euphorbia ha dit...

ai, què bona l'anècdota de la cabra. Encara ric.

Esther ha dit...

Ostres lo de la cabra és boníssim, eh¿? Nosaltres vam tenir a casa durant un temps un pollet i encara recordo com van quedar un dia les meves joguines després de que en Richard (a tot li posava Richard de nom de petita) s'escapés de la capsa i cagués per tot arreu jaja!

Enhorabona per lo de la bici. Mai no és tard!

MamaModerna ha dit...

Ester, pobre iaia qui li havia de dir, que a banda de pujar a 7 fills, també hauria de cuidar una cabra.

Onavis, de pel-lícula d'Almodobar total! Gràcies a tu per la inspiració :-)

Euphorbia, sí a casa rèiem tots menys la pobra iaia.

Esther, aiii nena que ara ens tocarà a nosaltres tenir pollets, tortugues, orugues, gripaus... Mai és tard tens raó, tinc pendent el carnet de cotxe que em fa "miedo, miedin", et sona?

Esther ha dit...

Sí, alguna cosa em sona...

Sol Solet ha dit...

Mai és tard per aprendre a anar amb bici!!

Sí, jo també vaig créixer amb totes aquestes pelis!

Mirashka ha dit...

Quins records més xulos!!!! lo de la cabra surrealista!!! sembla una peli del Berlanga! I lo de les pelis m'ha encantat!!! Jo intento fer coses així amb les peques: agafem una peli, fem crispetes pels quatre i ens apilem al sofà (més que res perque sempre acaben a sobre nostre o estirades amb els peus sobre la nostra falda). M'encanta!!!

MamaModerna ha dit...

Sol solet, Mai és tard per aprendre a fer coses, però sí que és cert que no sóc tan hàbil com els altres ciclistes. Vaig molt lenta i sóc incapaç de posar-me dreta, però "feliç com una perdiç".

Mirashka, quins moments més xulos quan esteu tots escarxofats al sofà!