dilluns, 8 d’agost de 2011

Pors

Aquesta nit no podia dormir perquè tenia pensaments xungos. No se si us ha passat alguna vegada, però estava cansada, vaig anar a dormir i vaig començar a fer-me una pel.lícula de lo més innocent pensant en les coses que vindran i vaig acabar agobiada perduda i amb els ulls com a plats.
El tema és que ara em fa molta gràcia que el baby es passi el dia volent caminar i jo vinga ajupida portant-lo per tot el pis i caminant pel parc. Però vaig començar a pensar en el que vindrà en els propers mesos i ja no em va fer tanta gràcia. Caigudes, malalties,  ensurts ... Vull dir, que penso en el camí que ha de recórrer fins que aprengui a ser una mica independent i tingui consciencia del perill i m'agobio moltíssim i m'entren totes les pors. No se perquè però quan penso en aquest tema se'm fa una muntanya. Amb lo bé que estem així, amb un nen que vol caminar una miqueta però que quan el deixes estirat o assegut gairebé no es mou.
Suposo que aquests sentiments van amb l'ofici de ser mare però preferiria no pensar-hi més la veritat i trobar-m'ho quan toqui.

7 comentaris:

onavis ha dit...

T'entenc perfectament, crec que a moltes ens passa.
Des de la meva experiència de tenir una nena més gran, crec que pots estar tranquila perquè quan arriba el moment en que realment fan les coses que ara t'imagines, serà tot més fàcil i ho veuràs més clar!

Sol Solet ha dit...

Sí hi ha moments o dies grisos en que les pors s'apoderen de tu i entres en un bucle que no trobes sortida però com diu l'Onavis, poc a poc i bona lletra! ja anirem fent amb el que ens trobem i segur que tot plegat anirà molt bé!

Esther ha dit...

Ei maca! Ja veuràs com tot ve rodat.

Jo tinc l'Andreu amb tres anyets i pico i hi ha hagut de tot: caigudes, malalties...(i el que ens queda) però aquí estem, amb ell sa com un roure i nosaltres contents per veure que ja és molt més independent.

Mica a mica es va omplint la pica i ja veuràs com de tot se'n surt una :-)

Ànim!

Mirashka ha dit...

Que bé saber que no soc l'única! mal de muchos... a mi també em passava, però mica en mica te'n vas sortint de totes. Cert que no hem tingut gaires ni grans malalties (i que duri), però cada nova etapa que veig pel davant em fa primer por i després respecte. Però com diuen les companyes poco a poc i bona lletra i mira, ja ens hem plantat als 3 anys i mig! i ens ha costat Deu i ajuda... ;)

Una abraçada!

Sandra Duran ha dit...

Totes les etapes tenen les seves coses, totes són especials. Però tingues confiança, en tu com a mare que sabràs protegir, i en el teu bebé, que encara que no ho sembli te un instint de supervivència molt fort.

MamaModerna ha dit...

Hola guapes, amb els disturbis que estem tenint a Londres aquests dies, he canviat unes pors per unes altres i m'havia oblidat de contestar aquest post, glups.
Gràcies a totes pels vostres comentaris. Era realment el que necessitava. Saber que quan vagin passant les coses segurament no les veuré tan dramàticament com ara. Un bon exemple és que quan estava embarassada m'amoïnava molt saber si el baby passaria fred o calor, realment no sabia quanta roba li havia de posar i per molt que preguntava ningú es mullava gaire a donar-me solucions. Ara amb el temps, veig que aquesta por la vaig sol.lucionar molt bé arribat el moment i que no valia la pena amoïnar-se tan perquè quan va arribar el moment vaig saber sempre en tot moment la robeta que va anar necessitant, així que espero que tot sigui com aquest exemple i que arribat el moment segur que me'n surto amb confiança i positivisme.

Ester ha dit...

Si noia, segons van arribant les situacions te'n vas sortint. I ho fas el millor que saps, el millor que pots i de la millor manera possible.
Cada etapa que es presenta l'acabes solventant, sobre la marxa, sense agobiar-se abans d'hora (moltes vegades inevitable, ho sé, peró com diu una amiga meva no cal PRE OCUPAR-SE, o sigui pensar abans d'hora en el que vindrà perquè potser no arribarà mai)