dimecres, 24 d’octubre de 2012

No es pica!

Últimament la frase que mes li dic al baby es:  “No poking/pushing!” Que vol dir “no es pica!”  
El baby ens ha sortit un picador! I jo jo em passo el dia enganxada a ell com una paparra, perquè el nen allarga la ma sense avis previ i fot hòsties a tot nen que se li acosti.
L’altre dia gairebé em dona un atac quan va empènyer una nena que estava davant seu a dalt de tobogan! Ja us podeu imaginar la cara de l’altre mare...
Jo intento veure el perquè fa això i busco alguna manera de connectar amb ell per fer-li entendre que això esta malament.
El que he pogut veure fins ara, es que el baby pica als nens ( tan grans com a petits) quan hi ha alguna cosa que no li agrada i sobre tot quan hi ha algun nen  que esta invadint el seu espai personal. Llavors el picar es la seva única manera que te dir dir que allò no li agrada. També he de dir que el baby encara no entén quan fa mal, de fet si dic “aaauuu” comença a riure perquè es pensa que es un joc i si faig que ploro ( o si algun cop he plorat, ejem ejem), doncs no fa cap intent de consolar-me. No entén el patiment dels altres.
Mica en mica anem millorant amb el tema, perquè ell ja sap que això no es fa i repeteix amb mi  “no poking” quan li dic que no i diu “ sorry” als nens quan ho fa.  
La seva cuidadora a la guarderia m’ha dit que a mesura que vagi adquirint mes vocabulari i tingui altres maneres d’expressar les coses, deixara de fer servir la forca per manifestar el rebuig.
Suposo que aquestes coses porten el seu temps i que la clau es anar insistint i insistint fins que finalment entengui que allò no ho ha de fer.  
I vosaltres us heu trobat amb nens picadors?

9 comentaris:

Ester Ramon ha dit...

Els meus no són picadors, i tampoc han rebut dels altres nens (al menys gairebé gens...)

Que el nen et digui que no-sé-qui l'ha picat emprenya que no vegis, però em poso en el lloc de la mare i deu emprenyar tant o més que sigui el teu fill el que "reparteix".

Jo crec que la seva cuidadora té raó: es qüestió de temps. Ja et dic, no parlo per experiència pròpia, però si és cert que els nens es relaxen quan aprenen a expressar els seus sentiments amb paraules.

Ànims, i a cremar etapes!! ;)

Una abraçada

onavis ha dit...

Jo també et diria el que t'ha dit la cuidadora, i l'Ester: és qüestió de temps i que aprengui a expressar-se.
De mentres, paciència i intenta ajudar-lo com puguis a no fer-ho, estant al seu costat si hi ha d'altres nens.
Aviat li passarà, segur!

Esther ha dit...

Tinc un a casa! En Biel té una mà que li va sola amb el seu germà i amb nosaltres! Pega unes bufes... Però jo també penso que és cosa d'una temporadeta i ja està.

Quan aprenguin a poder expressar les coses d'una altra manera ja no se'ls anirà tant la mà. O això o els hi haurem de cosir a l'esquena :-P

MamaModerna ha dit...

Ester, jo aquest tema no el porto gens be. Vaig al parc amb ganes de relacionar-me amb altres mares i em passo tota l'estonai amb cara rancia demanant disculpes a tothom, a final marxo del parc depressiva perduda.

Onavis, tan de bo passi aviat.

Esther, apa a tu també t'ha tocat! Que farem amb aquests nens? Ai nena, de vegades això d'educar es durillos... I tot just comencem l'aventura!

Mireia ha dit...

Tranquila, que tot passa! :)
Jo estic d'acord amb que quan adquireixi més vocabulari i noves maneres de mostrar el que vol, es relacionarà d'una altra manera. O sigui que paciència! A ell també el deu frustrar no conèixer com fer-ho!
Una abraçada!

conxi ha dit...

El meu no és picador però l'altre dia també va empènyer un nen dalt del tobogan però perquè volia baixar i l'altre no es movia. Quina bronca li vaig fer!! No es per justificar-lo però com que és timidot crec que li va resultar més fàcil empènyer que dir-li al nen que baixés...Però s'està destapant el peque i comença a ser una mica dimoniet!

Caminem plegats ha dit...

El nostre no ho és gens.
Va haver un dia que sí va fer l'intent de pegar. Vam deixar estar tot el que fèiem i en vam " parlar". Encara anava a l'escola bressol i quasi bé no parlava ( 2 anys). Amb molta tranquil·litat però "solemnitat" li vaig dir que no em semblava bé, que si s'enfadava ho havia de poder dir, que nosaltres sempre l'escoltariem, que si s'enfadava amb altres nens els hi " digués" i si no busqués quelcom alternatiu a fer " si no puc baixar pel rascaculs, me'n vaig al sorral", que jo l'ajudaria.

No va tornar a fer-ho, però ell no es de pegar. I quan el peguen es queixa i marxa, després de dir-li al l'altre nen " no es pega".

Jo crec que aquest tipus de coses que poden arribar a ser conflictives s'han d'agafar ja la primera vegada i donar-los-hi importància, però trasmetent confiança en ells . A nosaltres ens funciona almenys ( un altra cosa és lo de recollir joguines... ai ! quina creu, jejej).

Una abraçada

Mamaaaaine ha dit...

Jo penso que quan els dones importancia a una cosa, ells ho noten i saben que et provoquen una reacció. No crec que s'adonin si es bona o dolenta. T'explico la nostra experiència: aquest estiu la petita feia com a que vomitava cada dia a l'hora de dinar perquè no volia menjar. A la llar d'infants igual. Així que al final li vaig explicar un dia que vomitar perquè estas enfadat no soluciona res. Que si no tenia gana ens podia dir no vull. No ens enfadariem. Va ser oli en un llum. Però últimament hem tingut un remake ens ho fa algun dia al treure fruita de postres. Aquest cop he descobert que hi ha una nena que vomita a la llar d'infants quan s'enfada. Com que en aquests edat són uns grans imitadors, ...Em consolo pensant que ja tinc la solució. Resumint a cada nen li dona per fer una cosa diferent i com t'han dit tot té temporades. Això si ens aniria molt bé ser una figura del museu de cera en aquestes situacions, je je

Mirashka ha dit...

Jo picadors no, però vaig tenir una mossegadora. I pensa que les mossegades deixen marques... Mica en mica ella en va amar prenent consciència i va anar deixant de fer-ho (de tant en tant encara se n'escapa alguna, però vaja, un parell a l'any).

Com et diuen és qüestió de temps, de que ell sàpiga com expressar què el molesta. Mentrestant con et diuen paciència, dir-li que no està ben fet, ensenyar-li a demanar perdó i poca cosa més.