divendres, 3 de juny del 2011

Tinc un fill, però com si tingués dos

El meu portàtil s'ha convertit en la meva afició/adició d'aquests últims anys.

Recordo aquells temps en què a casa només teníem un portàtil i a la que arribàvem ja ens estàvem barallant el marit i jo per qui tenia el monopoli aquell vespre. El dia que li tocava a l'altre, justament era el dia que es treia la típica conversa  de "va, anem a veure un programa els dos plegats per fer vida de parella", però quan era l'altre que li tocava el portàtil, ni vida de parella ni res. Era més aviat: "ara no guapo/a que estic mirant les meves coses". I així van anar passant els anys..

Un dia vaig dir prou, que no podíem continuar amb aquest tira i arronsa en coberta de qui es quedava el portàtil cada vespre/nit, així que vam comprar un altre. Per suposat que el nou se'l va quedar el marit, per qüestions de feina ( o això diu ell) i jo vaig heretar el vell.

Des de llavors ja hem assumit la situació, cadascú en un sofà amb el seu portàtil mirant les seves coses i com ara ja no hi ha cap tira i arronsa, doncs ve molt més de gust veure programes i sèries junts. Com ha anat evolucionant el romanticisme senyors: ell m'ensenya videos frikis del youtube i jo li ensenyo fotos de caques de bebès. Però l'important és voler compartir les coses, oi?

I aiiii com marxi internet, llavors ja tenim el drama muntat. Semblem dos ionquis en ple mono i sense dosi. Té un punt de diversió i tot perquè sempre reaccionem de la mateixa manera. Vinga encendre i apagar el router, buscar si podem agafar el wifi ( pronuncia anglesa: uai-fai) gratis del veí i finalment la resignació de que hem de trucar a la companyia i esperar els dies pertinents a que ho arreglin.

Aquests dies d'espera és quan descobrim coses oblidades que hi ha per la casa. Ostres si tenim tele, ostres si tenim vídeo, ostres si puc desmuntar l'extractor de la cuina que no faig servir mai i convertir-lo en una peça d'art decorativa pel passadís de casa. Quan et venen aquestes idees pel cap ja saps que estàs tocant fondo i que més val que marxis a la biblioteca del barri que allà sí que tenen internet.

Doncs bé, aquests són els pares que li ha tocat tenir al baby. Tenim tots els números que la primera paraula que digui en lloc de mama/papa sigui gmail, facebook o wikipedia i és que, les generacions que vindran seran tan diferents de nosaltres!

7 comentaris:

onavis ha dit...

Jo també estic molt enganxada a Internet, la Tv ja no existeix a casa nostra....
I també fem això de mirar coses amb paral.lel amb el meu home (cadascú el seu ordinador) i ens anem ensenyant les troballes interessants!

Sol Solet ha dit...

Jajajajaja...nosaltres també ens barallem pel portàlil, al final haurem de fer el pensament i comprar-nos-en un altre!

Esther ha dit...

Uuuufff jo també estic enganxada! I confeso que nosaltres també fem això d'encendre i apagar el wifi jaja!

MamaModerna ha dit...

Onavis, veig que no sóc l'única que ha oblidat que té tele.

Sol solet, un company de feina em va dir una vegada que surt més barat comprar un segon portàtil que pagar el divorci. Jo li vaig fer cas :-P

Esther, mai perdem l'esperança que torni internet un cop s'espatlla oi?

Euphorbia ha dit...

ui, a vegades em pregunto si és bo tot això, si realment no serà una addicció d'aquelles que s'hna de tallar de soca arrel. Esperem que no. A casa, en teoria els dos ordinadors són de tots, pero a la pràctica el fixe és el del meu marit per a treballar i el portàtil meu.
A partir d'avui et seguixo pel Google Reader.
Petons

MamaModerna ha dit...

Euphoria, gràcies per seguir-me.
Planteges una bona reflexió. Com tu dius esperem que no. hehehe

Mirashka ha dit...

Ja ja ja ja no saps com m'has alegrat el dia (bé, la nit!). Jo ja pensava que era una mare desnaturalitzada i que les meves filles creixerien en un ambient de freakies addictes a internet... mal de muchos...