El baby
mai ha sigut un d’aquells nens que dormen tota la nit, no vam tenir aquesta sort. Al principi ell dormia a la seva habitació i jo em passava les nits passejant-me pel pis. En el
meu interior pensava que la meva tortura valia la pena, que l’estava
educant a dormir sol i que un dia deixaria de despertar-se. Era només
qüestió de paciència.
Doncs
van arribar els 11 mesos i el tio continuava despertant-se però jo havia
de tornar a la feina i no podia continuar amb aquell estat d’extenuació
per gaire més temps, així que amb una sensació de que estava fent
alguna cosa malament, vaig decidir posar el llit del baby enganxat al
nostre llit a l’estil sidecar i veure si així les coses milloraven una mica.
Aixo
també va servir perquè ara fos el pare del baby qui assumís el relleu de
les nits i jo descaradament em vaig mudar a l’altre costat del llit. No
ens enganyem, les mares som les que acabem pringant en les nits de
malaltia i molèsties varies, però almenys a les nits normals, era ara el meu sant home qui allargava la maneta quan feia falta.
Li
estàvem donant la benvinguda al collit, sense saber ni el que era i el
millor de tot es que funcionava! Quan el baby rondinava a mitja nit, com
que de seguida li donàvem la maneta, doncs de seguida es calmava. D’aquesta
manera ha anat aprenent a calmar-se a la nit, perquè sap que ara estem
al seu costat i té la confiança que necessita. ( o això vull pensar)
Tot i que les coses havien millorat molt, jo continuava torturant-me a mi mateixa i tenia la sensació constant de que
estava fent alguna cosa malament. Ara per fi he entès el perquè em
passava això.
Quan jo era petita això d'anar al llit de la mare o dels avis era una
cosa prohibidíssima. Recordo molt les paraules de la meva família dient
que a dormir cadascú a la seva habitació i aixi vaig créixer amb la
idea de que anar a dormir amb la mare o els avis era una
cosa dolenta. Evidentment que ara no penso que sigui res de dolent,
però allà m'havia quedat aquell record al cervell i m'estava perseguint sense ser-hi jo ni conscient. Quines coses passen quan un menys s'ho
espera, oi? Misteris de ser mare..
Un cop acceptat i reconegut que fer collit no té res de dolent, ara puc veure les coses positives que té i els efectes tan bons que té pel baby. M'explico:
els dies que el baby va a la guarde que són, dilluns, dimarts i
dimecres, ho fa de 8 a 18 h, és a dir tot el dia, i ara més que mai
m’agrada que s’adormi al meu costat donat-me la maneta i que quan es
desperti rodoli fins al meu costat i es quedi enganxat a mi 20 minutets
extra fins que es desperta finalment. Tinc la sensació que tot aquest
temps que passem junt però dormits, és com si aquestes estones li
servissin per carregar i “omplir-se de mama” i que això serveix d’alguna
manera per compensar les estones que no estem junts. (o això vull
pensar).
També vull dir que gràcies a Deu que tots els dies que s'ha posat malalt estava dormint al nostre costat, perquè des de que va començar la guarde que són tants i tants dies durant l'any que si no li passa una cosa li passa un altre, que realment no crec que hagués sobreviscut a tantes passejades nocturnes.
El
collit no és una opció que jo hagués escollit, ho he fet per cobrir les
necessitats del baby sense haver de renunciar al meu descans nocturn.
Tampoc puc dir que sigui una opció en la que estic a gust totalment,
perquè trobo a faltar la intimitat amb el meu home, però aquesta es la única fórmula que ens ha funcionat i la farem servir fins que deixi de
ser satisfactòria per cap dels tres... ejem ejem, a qui vull enganyar, la farem servir fins que el baby decideixi mudar-se!
